4art Capítol “Els personatges”
Arribat a casa després d’anar a veure el monjo, se n’anà de pet a la seva biblioteca particular i començà a buscar sota els altres llib
res. Recordà que moltes coses que parlà amb el monjo estaven precisament en el primer que havia trobat, el que va comprar quan va”despertar” i que havia deixat de banda.
Va seguir des del punt on havia acabat el darrer dia. Curiosament seguia amb un conte.
“Una vegada, en un país no tant llunyà, hi havia un Rei que l’anomenaven “El Rei de la Taula Rodona”, fent referència a tots els cavallers, soldats lleials que seien junts a la mateixa taula, al mateix nivell que el propi monarca.
El Rei, això si, vivia en un castell on totes les finestres eren obertes perquè hi passés tanta llum com es podia, no hi havien portes, perquè cadascú era respectuós i no entrava allà on no calia. Era un Rei molt admirat per la seva justícia, tenia un bon cor sense perdre la seva autoritat, sabia posar límits quan ho requeria, i sempre ho feia de forma equànime per tothom. Amic proper també dels seus habitants.
Però ell s’havia de quedar dirigint el país des de dins, i per tant, cada cop que algú anava al bell castell per parlar de qualsevol assumpte, un cavaller sortia a rebre la persona que venia. Cadascú s’havia especialitzat en un paper diferent. Era igual el que fos, perquè el que realment importava era fer-lo. El Romàntic obria la porta quan arribava algun enamorat. El Savi, obria orgullós de rebre i dialogar amb el visitant. També el Rabiós, li tocava de tant en tant quan algú havia traspassat la ratlla del respecte. Així anava transcorrent la Vida a aquell reialme.
Ara bé, s’explica que un dia, el cavaller Enveja, com que feia molt bé el seu paper, va començar a conspirar en secret:
– Jo també podria fer de rei, el faig igual o més bé que ell!- deia en beu baixa, cap a si mateix.
Cada dia que passava, més s’anava tancant dins aquest diàleg que no parava, arronsant cada cop més el cap, encorbant-se. Va anar perdent de davant seu la realitat que l’envoltava, oblidant que només estava representant un paper.
Va arribar un dia que li va tocar sortir a rebre a algú. Absort amb el seu personatge, sabent orgullós que era el millor, va acollir el visitant dient-li:
– Hola benvingut! sóc el rei, que necessites?-
En Peptito, acostumat ja com el tenia aquest llibre, començà a reflexionar que li volia dir aquesta part.
-Qui era el Rei realment?- pensava. -I els cavallers?-
Reflexió
Un cop llegit el conte: Qui creus que és el Rei? i els personatges? i el castell? sabries respondre i ajudar al Pepito??
Arribem a un dels punts més importants del despertar i creixement interior. Saber que i qui són els personatges.
Recordes les dues llistes? Una era, anotar totes aquelles parts més problemàtiques del teu viure diari i la segona llista la que escriguessis qui et creus ser. Aquestes dues t’han pogut ajudar a començar a veure tot allò que no ets realment. Són “fanals” que ens avisen que hi ha una història darrera, uns fets que ens aportaran molta informació per tal de poder esbrinar en que hem de prendre atenció. 
Els personatges són els executors, són els actors que desenvolupen l’obra de teatre que estàs fent, la vida que et toca viure si o si. També podries anomenar-los, les màscares que et poses davant de segons quines situacions. Oi que no et comportes igual quan estàs amb els teus pares o germans que amb la teva parella, a la feina, al supermercat, davant d’un policia… Cadascuna d’aquestes formes d’actuar, s’aglutinen per formar la nostre personalitat, juntes acaben conformant el nostre ego.
Totes aquelles vivències que hagin sigut agradables, aquelles formes d’actuar que hàgim adquirit, principalment dels pares, però també l’actuar col·lectiu, de la societat on estiguem, fan que “neixin” en nosaltres els diferents personatges. Cadascun d’ells portarà en si mateix una connotació emocional o una altre.
Els fets viscuts negatius o traumàtics, farà que el personatge també porti damunt com una capa amb una emoció negativa. Igualment, els fets positius i que fomenten l’equilibri portaran intrínsecament emocions d’equilibri. La forma en que interaccionem amb el món serà conformat pels diferents personatges que en el fons no és res més que la nostre personalitat.
Ah! i com és que acceptem en nosaltres algunes parts de la nostre personalitat, i no altres? perquè ens és més fàcil abraçar al poeta que hi ha i no al de la ràbia? Fàcilment podem respondre dient que les emocions negatives no ens fan pas sentir bé, oi? i que fan en realitat?? ser fanals!! ens avisen que hi ha en nosaltres uns fets que cal tenir en consideració, no ens porten a l’equilibri. Cada cop que apareix un personatge d’aquests, som incapaços de fer-hi res, en “roba” literalment tota l’energia i actuem inconscientment. Som capaços de dir les coses més maldites veient al mateix temps que a la persona la qual li estem dient no en té cap culpa. Altres cops, encara hi ha més inconsciència i ens passem anys recriminant les injustícies o senzillament jutjant el que els altres fan.
Un punt cabdal per poder sentir el que el Pepito està buscant, és adonar-se de tots els personatges que formen la nostre personalitat i posar a cadascun un nom que l’identifiqui perfectament. Alguns podrien ser, el “destroyer”, “la bestia”, “ el pobret”, “el pupes”… és igual quin sigui, però el més important és que ha de tenir sentit per tu, que només anomenar-los vegis tota la seva manera de ser, els identifiquis directament fins i tot abans de que actuïn, et prenguin literalment la consciència. I aquest pas és el més important, saber quan actuen i davant quines situacions. Si t’hi avançar o senzillament saber-ho, podràs escollir deixar-lo actuar, o fer qualsevol cosa per calmar-lo si tant fort és encara. Un cop “controlats” potser serà el moment de cercar el perquè de la seva “naixença”.
Els que no fomenten l’equilibri, els que produeixen malestar, són els primers que ens voldrem desempallegar. Els “bons” senzillament ja ens esta bé, veritat? però saps una cosa? són dues cares d’una mateixa moneda, la cara i la creu de la nostre personalitat, el nostre ego.
I després de tot això, pots ja respondre les preguntes que he formulat a l’inici d’aquesta reflexió? T’ajudo, el Rei és el nostre Ésser, el castell el nostre cos, i els cavallers els nostres personatges formant tots junts la nostre personalitat, l’ego. 
Quan podrem descobrir, entendre i acceptar els diferents personatges, podrem fer un bon pas per poder començar a connectar amb Qui Realment Som, l’Ésser, el Rei o Reina que sempre hem sigut!! i els cavallers fent el que els hi toca, servir-nos amb tota l’alegria i dedicació!! poden escollir el que més em convingui a cada moment! i mai, mai perdràs la consciència de Qui Ets, podràs actuar com et sembli sense que “t’ho creguis”. Perquè fins que no acceptem totes les diferents parts, tant aquelles que ens agraden com les que en volem fugir i que ningú les conegui, no podrem viure sent Qui realment Som. Ho sabràs perquè de dins sortirà una emoció molt i molt subtil i poderosa, la Calma!!
Saps, després de llegir aquest capítol, el Pepito va començar a “caçar” literalment tots els personatges que podia! som-hi! a veure si en comparteixes alguns amb tots nosaltres, veuràs que més o menys, tots en tenim de semblants! són els arquetips!