2on Capítol “Allò que ens creiem ser”
…
La pregunta Qui Sóc, el deixà una bona estona desorientat, sense cap altre pensament, en blanc.
-Qui era!??- va començar-li a bategar dins el cap. I després es preguntava: -Qui he de ser? sóc el pare de tres fills, espòs de la meva dona, empresari i bon jugador d’esgrima…- i mentrestant ho pensava, va seguir llegint:
-Qui creus que ets, és allò que no ets. Quan no ets, Ets!!-.
Altre cop la ment quedà aturada, bloquejada, no sabia com processar aquelles paraules, tot i saber de ben endins que tenien un sentit molt ampli, com una veritat amagada entre els silencis de cada so…
Començà a veure com una pel·lícula li passava davant, amb totes les seqüències d’allò que es creia ser, en totes les seves facetes quan n’estava orgullós o no. En una dècima de segon va fer-se conscient de tota una vida.
Si no era tot allò que havia pensat que era, qui era??
Reflexió
Quan hem despertat, comencem a demanar-nos quin sentit té totes aquelles coses que no ens agraden i que portem anys arrossegant.
Algú s’adona que ja fa temps que no desitja aquella persona, i per por no ha fet cap pas per buscar la seva felicitat. Altres veuen que tota la vida han tingut por dels superiors o persones de poder quan s’hi han tingut de relacionar.
Es comença a desplegar allò que tant temps s’ha intentat que no sortís. La motxilla que t’esforçaves a portar, ara cau davant teu esguitzant-se la tela i sortint de dins tot allò reprimit. Alguns poden passar-se més d’un mes plorant, altres senzillament arrasen tot allò que tenen davant de la ràbia tant forta que portaven dins.
Allò que no volies veure i que inconscientment sabies, se’t mostra davant. Deures atraçats que ara, abans no passi més, necessites perdonar, acceptar o transformar. No s’ha de tenir por de plorar, tot el temps que calgui, però això si, amb sentit, sabent pel que es plora. D’aquesta manera estarem netejant, equilibrant, guarint. Si no hi ha consciència en el sentit del plor, ens hi podem passar més temps del que toca.
Prens consciència d’allò que et cal canviar a la teva vida i d’aquelles parts de la teva personalitat has de transformar. I també, és clar, d’aquells pensaments els quals mai comentarem a ningú per por de que no ho sàpiguen, de vergonya que sentim al tindre’ls.
Saps, ens han fet creure que hi ha algú amagat que ens jutja sempre! i ens ho hem cregut, i encara més fort, som nosaltres mateixos els pitjors botxins…
Fes una llista anotant totes aquelles parts més problemàtiques de la teva vida. Tot allò del teu dia a dia on sempre t’hi estàs ensopegant. Episodis que quan els recordes, encara se’t gira l’estómac. Persones que sempre t’hi estàs empipant. Coneguts que ho han deixat de ser per una enrabiada desmesurada. Qualsevol situació o vivència que et desestabilitzi, que no t’equilibri.
Aquests són els teus Mestres. Miralls on podem veure tot allò que ens hem d’adonar. En els altres, masses cops, projectem allò que no som capaços de veure en nosaltres. Oportunitats d’or per ser humils i començar a entendre que és la meva manera de reaccionar davant aquells fets el que realment em fa mal. Ja que l’altre normalment, fa el que creu millor.
Hi ha una cita que diu:
-Quan creguis que ja ho tens tot superat, passa una setmana amb els teus pares!-. Si passes la proba al costat dels dos millors Grans Mestres, hauràs fet molt camí.
Els dotze primers anys de la nostre vida som esponges de tot allò que estem vivint amb els pares, si no hi ha res de diferent. Per tant, adquirim tota la manera de funcionar i fer d’ells. Amb totes aquelles coses bones i dolentes (sabent que no hi ha res bo i dolent, però). Ens estructurem de la manera que ens han ensenyat, creences, preferències… i també, és clar, el que la societat, a través, els últims temps, han anat inculcant a través de la tv. L’estructura de la nostre personalitat s’edifica principalment amb la convivència amb els pares.
Quan despertes veus maneres de fer que et fan sentir emocions que no t’ajuden. Copses comportaments en determinades ocasions on perds una mica el control fent i/o dient, com arrossegat per un energia que no controles. Sovint no ho podem gestionar, es va creant angoixa i culpa dins, desesperats de no entendre perquè no s’hi pot fer res en l’actuar, és com automàtic, com si ens arravatessin la voluntat.
Pots fer una segona llista. Es hora que et comencis a preguntar qui et creus ser. Després d’apuntar-ho, escriu al costat el perquè d’aquesta creença, o d’haver fet segons què, la raó que t’hi va impulsar? En les respostes al perquè, obtens pistes de cap on has de buscar si vols deslliurar-te’n i ser lliure d’aquesta cadena en particular.
Quan intentem respondre la pregunta del perquè, intenta no interpretar abans d’escriure, no buscar a través de la ment, sinó apuntar la resposta sense pensar, el que primer et vingui. Sovint escriurem els orígens d’aquells somnis, il·lusions, desitjos, fantasies…. En el perquè, un cop escrit et podràs sorprendre llegint per exemple, haver estudiat una carrera, només perquè el pare ho va dir. Veure que la persona que tens al costat t’hi vas ajuntar perquè era el més guapo, no perquè t’agradés com era en realitat. I tots els exemple que us pugueu imaginar. Tenir la millor casa perquè de petit a casa eren molt humils i jo en tenia vergonya.
Amb aquesta llista tens material per adonar-te on estàs enganxat i t’ajudarà encara més a afinar-la en el capítol que parlarem dels “personatges”. Són els que aglutinen diferents maneres d’actuar. Un actor que s’encarrega de formes d’actuar semblants, que tenen l’arrel en comú, neixen d’un mateix lloc.
Tot allò que ens creiem ser, ho som, sí, és una part de la nostre personalitat, però saps que hi ha molt més que això?? En el fons, no cal ser res.
(2) comentaris