Tu, més enllà de pors i desitjos
Camines nua,
per estels d’argent,
aires de puresa,
banyen la nit.
Perpetua bellesa,
d’un despertar incert,
lliure, potent,
allunyar-se de la ment…
.
I les notes de l’orgue van tocant,
melodies oblidades en guerres sense sentit…
dins, fora, sense sentit…
i l’infant ja riu!
content d’adonar-se,
l’obrir la porta,
a l’’inocència,
a la Vida, davant… a la Presència…
.
I em perdono de tot allò que no he sigut,
de tot allò que no seré,
pacte fet en altres caminars,
vides oblidades al Gran Llibre sens fi,
emmascaren belles ensenyances,
que parlen xiuxiuejant a cau d’orella.
.
I mica en mica, te’n vas adonant,
no veure’t encadenada,
comences a veure el sol de cara,
comença la Vida real per ser descoberta…
Deixes denses boires,
aparcades on el vent daurat empeny…
.
El sol radiant dins,
obrint el pit al món que t’acompanya,
braços al cel abraçant l’altre,
fluint i sentint alhora,
el descobrir en l’altre com tu mateix,
plores d’alegria entenent,
el patiment era la porta,
a tot allò que Ets,
a tota la grandesa que et forma,
part Única i Irrepetible d’un infinit…
Ets lliure, Ets Tu, Ets Qui Ets…
Data creació Desembre 2010
Un comentari