Les pors…
Les pors que cadascú projecta a la pantalla del seu pensament i fa activar les emocions de perill (-no t’hi acostis, és perillós!!-). El inconscient, i també l’ego com actor, ens estan dient: – no hi vagis!-, gràcies també a tots aquells moments dolorosos que estan com oblidats en algun calaix de la nostre consciència, -et tornaràs a trobar amb allò que menys desitges i més t’ha fet patir!!- ens aparta de poder veure que amaguen aquestes emocions.
L’ego desitja perpetuar-se amb totes les estratègies possibles, amb mils maquinacions que fa que la nostre ment no pari de funcionar, mantenint-nos connectats al miratge. Si no atenem als pensament, haurem d’atendre a les emocions, i si encara no en sabem, volem o podem, les malalties, i si no… ell sempre hi guanya, farà creure’ns que no passa res, que aquest malestar hi hauràs de conviure sempre més, que aquest mal d’esquena és produït per un cop d’aire, que el càncer que vas patir era d’unes cèl·lules que no complien el seu propòsit… tot allò que fa que miris i creguis que la felicitat és fora, (-no hi tens res a fer!-), i que tot allò que sigui mirar-se i preguntar-se segons quin tipus de preguntes, crea en tu la por.
Què em trobaré? i si no vull veure que hi ha? i si no m’agrada el que trobo? i si no m’agrado? són les preguntes que formulen moltes persones quan ja han emprés el camí a través d’alguna teràpia, de forma ferma i segura, confiant amb qui els acompanya. Hi ha pànic de mirar endins, però saps? són allà! han tingut els “pebrots” d’afrontar totes les pors i posar-se a treballar, per descobrir que hi ha darrera tots aquells interrogants… han decidit voler ser lliures!
La por i el desig sempre ens encadenaran a alguna cosa i és una “arma” de manipular masses de les més efectives. Sols podem anar més lluny de les barreres que ens empresonen quan ens tirem al buit on ni sabem veure el fons… però hi ha dins nostre un crit a la veritat, a la comprensió a allò que no sabem resposta… volem perseguir aquest sentir profund que ens fa veure que hi ha alguna cosa més… potser ens fa recordar bells moments de la infantesa, o algun moment de lucidesa a l’adultesa, ens fan poder apreciar aquella pau i aquell silenci del nostre pensament que va fer-nos gravar el missatge amb lletres de foc i que des de llavors segurament, hem anat cercant…
Sabeu, podem sentir la majoria de temps que resta de la nostre vida física, aquest sentir tant net i profund… quan ens haguem enfrontat a les emocions que ens ensenyen i guarden en si un fet traumàtic per nosaltres, a les pors que foragiten el voler despertar… ser lliures…
No estem sols, hi ha molta gent que està fent el mateix camí vertader, el trobar-se a si mateixos i si perdem la por de compartir-ho amb els altres, ens començarem a adonar que molts, més del que podries pensar-te, fan o creuen de forma similar… però, com que això no s’ensenya encara massa a la tv… “no anunciado en la televisión, no bueno”.
Deixem les pors a un costat i comencem a ser una mica més autèntics i impecables amb el que realment volem ser i viure la Vida.
Podem, podem…
(2) comentaris