Responsables de la nostre salut
Part I
Recordo que des de que era petit, una setmana o més a l’any, estava malalt a casa amb angines sense poder empassar-me res més…
Alguns anys me n’he escapava, però altres, tornem-hi… i apa, cap al metge, a prendre pastilles i remeis, més o menys casolans, baixar la febre…
Era molt empipador no poder beure aigua freda ni a l’estiu, perquè solsament que en begués un got, l’endemà tenia mal de coll, en els millors casos. I no us penseu que només a l’hivern, sinó amb la calor sufocant de l’estiu també… i anaven passant els anys i no hi feia cap més atenció que vigilar o “apexugar” si n’agafava…
Un dia enmig d’aquest camí de creixement, comentant-ho amb un bon naturòpata, explicant-l’hi el que em passava, em va dir: -què és allò que no pots dir?- La veritat que vaig pensar, -que diu aquest?- però la llavor ja era sembrada…
Us comparteixo ara un dels episodis més difícils passats per acceptar la meva motxilla i n’era la pedra que pesava més, la relació que sempre havia tingut amb el meu millor Gran Mestre, la persona que vaig triar aprendre des d’un bon començament, la que admiro pel que És i ha intentat ser… esbrines de qui parlo? sí, del meu pare.
Amb ell tenia un dels més grans aprenentatges, poder dir Prou, saber dir No. No fa pas gaire que per primer cop a la meva vida, vaig poder-ho fer davant d’ell, dir-li tot allò que no vaig poder per por, expressar-li les angoixes que m’havien acompanyat des de la primeria, com m’havia afectat la seva manera de ser i com és clar jo m’hi havia oposat… mai més, mai més, permetria que ningú trepitgés la meva llibertat…
El cop de taula que vaig donar es va poder sentir més enllà del món. Va començar a fluir una energia estancada des de molts, molts anys enrere, la part del nen que no havia crescut encara, amagat molt enrere de la consciència, i que cridava plorant, creant pensaments neuròtics d’angoixa, va deixar de trucar a la porta, va fer-se gran… us he de dir, que després de sortir de casa, vaig passar-me una hora plorant sense poder parar, extraient des del fons més fons, totes les emocions que encara perduraven i feien de ciment a les vivències viscudes, sense poder-les integrar… i després, enmig de l’autopista cap a Terrassa, vaig parar el cotxe encara sense poder parar de plorar, vaig agafar un tros d’encens molt pur, vaig anar passant-me’l per tot el meu contorn del cos, sobretot per dins el pit i estómac, i finalment, vaig agafar aire ben fort, i vaig fer el crit vingut d’un espai molt profund… van marxar de cop les llàgrimes i vaig continuar el meu camí… després d’aquest episodi, vaig estar tres mesos en un estat de plenitud i Pau indescriptibles…
Sabeu però el més curiós? des d’aquell dia, no he tingut més mal de coll, podent beure aigua sortida del congelador…
Veient això, experimentat a la pròpia pell, vaig començar a posar atenció a altres coses. Demanar a la Vida que em mostrés, m’acostés llibres que poguessin mostrar-me la causa emocional que podia crear qualsevol malaltia… i van aparèixer “Obedece a tu cuerpo“ (el que faig servir), “La enfermedad como camino” (m’han dir que també val molt la pena).
Cada malaltia, des d’una torçada de peu al pitjor càncer, prové d’un desequilibri emocional. És el cos que a través del que ens està passant, ens avisa que hi ha un episodi que hem d’atendre.
Si voleu saber que posa sobre les angines que jo patia (un trosset del que hi diu), ah? que curiós oi, són els nens que més tenen angines, quantes coses no poden dir… :
“Hay algo que “no pasa”, una emoción bloqueada que me impide decir a mi entorno mis verdaderas necesidades. Tengo el sentimiento de que apretando la garganta (chakra o centro de energía de la creatividad o de la expresión), no puedo expresar lo que estoy viviendo y lo que siento para con los demás, y sigo poniendo inútilmente la atención sobre esta creencia”
(aquesta setmana penjo la resta…)
(2) comentaris