La importància de mirar enrere.
Quan dins nostre hi ha un desequilibri, algun patiment que arrosseguem des de fa temps, pors i/o angoixes que s’activen en moments determinats, etc., molts possibles símptomes que ens porten a tenir un malestar d’una forma constant i que fem tot el que calgui per no atendre’l.
Ens omplim d’activitats diverses que ens ocupen el temps i fan que no ens haguem de preocupar. Alguns no parem de buscar “solucions”, una darrera l’altre, tècniques, terapeutes, per poder “sortir” d’on estem, però quasi (per no fer un absolutisme) mai, tenim el coratge de mirar dins, i culpem literalment l’altre o l’activitat que hem fet de que no ens en sortim, anem canviant i canviant de forma i lloc, i augmentant la ràbia interna… Altres, estan enganxats a alguna substància addictiva que fa pal·liar l’ansietat interna. De les més acceptades l’alcohol i el tabac, com les pastilles receptades, a les més perseguides les drogues dures, etc. Tot aquest conjunt, en el fons, compleixen la mateixa funció, pal·liar de forma més conscient o no el patiment.
Si tenim la “sort” que aquest sigui prou fort i ens faci caure dins un forat ben fons, és llavors que el nostre orgull i amb l’ego d’acompanyant, s’adonen que no poden fer-hi res més i per uns moments, es queden a un costat. La persona demana ajuda i pot començar un camí vertader de creixement. Com més s’hagi arraconat la veritat en un mateix, com més temps faci que ens anem “protegint” del dolor, més haurem de “caure” per poder reaccionar.
Sabeu perquè? l’ego, s’alimenta principalment de governar la persona i el malestar és la principal font d’alimentació. Va creant coraces exteriors que van aïllant més i més el Ser que Som.
I quan arribem tots davant el terapeuta, anem carregats d’un sac ple de símptomes, dolences físiques i psíquiques que la majoria de cops no tenen res a veure amb la realitat, l’arrel del problema real, el que en una primeria va ocórrer. Els que ens en volem sortir de veritat, un cop ens adonem que allò només és una màscara que amaga alguna cosa més interna, seguim tibant el fil, buscant l’inici de tot. La majoria de vegades tot està en el que ens va tocar viure en els primers estadis de la nostre vida, principalment, els pares o qui ens vagin cuidar en aquells moments.
Defenso el “mirar enrere”, tibar del fil, poder “saber, entendre i acceptar” allò que no varem poder perquè solsament érem esponges i imitadors dels que ens ensenyaven tant bé com sabien. Les arrels estan en aquests inicis i no cal que siguin traumes molt forts perquè ens afectin. Per exemple, podem estar representant tota la nostre vida, sense adonar-nos, al pare o mare que hem tingut, o buscant aquella mare/pare que encara estem “enganxats”.
Tot això ens crea malestar sí, sens dubte, perquè en el fons Som diferents a ells, Som Éssers Únics i irrepetibles, i mai una copia. Tot i no saber-ho, dins nostre hi ha alguna cosa que ens avisa cada cop que estem “actuant” i no Som Autèntics, sense saber perquè. Cal anar retirant una per una les capes de la ceba per arribar al nucli.
Un dels camins per arribar a saber realment Qui Sóc, passa per adonar-se de qui no sóc, de saber el perquè repeteixo una vegada i una altre actituds o comportaments que m’allunyen del benestar.
“Cercant, entenent i sobretot acceptant” allò de que he fugit fins a llavors, podrem Re-trobar-nos altre cop amb Qui Som, que mai ha deixat d’existir, perquè està darrera totes aquestes capes!!
(3) comentaris