…impassibles caminaven sense rumb…
…impassibles caminaven sense rumb…
el camí del seu davant es perdia a la llunyania,
i al voltant, no hi havia res més…
ells i el camí sens fi…
i caminaven solsament per caminar,
amb l’únic rumb que el camí els portava…
es feia feixuc,
les cames endurides pel llarg viatge,
el cor bategant la sang a tot el cos,
incessant, sense descans,
i el sol queia damunt d’ells…
cremava la pell i ressecava els llavis…
portaven molt temps amb el pas ferm,
sense abandonar pensar en l’objectiu final…
però algun cop semblava que perdien l’esperança….
i arribà el moment que s’entregaren,
a la sorra calenta que trepitjaven…
van caure exhausts,
amb les forces exhaurides,
ho havien intentat i…
plorant, havien arribat al seu límit…
i llavors, succeí…
…
s’obrí un espai davant seu,
el que semblava buit era ara ple,
el que era lluny ara enfront,
al costat, la vegetació es transformava,
en natura esplèndida,
la font d’aigua brollava de la roca,
la sorra era herba,
refrescant els seus cossos…
els empenyia a aixecar-se…
havien arribat,
havien fet un pas més enllà del seu límit,
podien tocar i saborejar allò que anhelaven,
era davant seu,
el camí s’havia transformat en l’objectiu,
estaven on mai havien marxat,
s’havien retrobat en el punt inicial,
a l’altre cara de la moneda,
el Qui eren,
el Qui representaven,
a la Vida…
Data creació: 17/02/10
Escoltant “Cantus insolitus” i segona part, “In caelum fero” de Carl Jenkins