Despertar, fer el “clic”.
Empresari d’ èxit, va passar de ser un simple autònom a liderar una empresa de més de dos cents treballadors. És passava el dia a la feina, arribava el primer i marxava l’últim.
Havia nascut dins una família humil d’un poble no massa gran de l’extraradi de Barcelona. Va treure’s la carrera d’econòmiques mentrestant treballava fins tard a la nit per poder-se pagar els estudis. Es va casar feliçment i va tenir tres fills. Per ell, això encara significava haver de treballar més intensament per poder donar a la seva família tot allò que ell no va tenir. Pagava als fills tota mena d’activitats, quan va tocar la bicicleta, la millor, el temps de tenir moto (qui ho ha dit?), la més actual… Se sentia trist a vegades perquè s’adonava que només podia veure’ls al cap de setmana, els altres dies, es llevava de matinada i tornava que quasi ja eren a dormir. Per ell primer era poder treballar i fer diners, per poder donar tot allò que necessitava la família, n’estava orgullós i no entenia els continus precs de la seva esposa dient-li que mai era a casa, això el feia posar de mal humor… Arriba als 55 anys, ja consolidat, podia mirar enrere amb alegria.
Un dia tornant amb cotxe de la feina després d’una reunió molt tensa perquè els seus directius no posaven el mateix entusiasme i dedicació que ell, mentrestant donava i donava voltes a l’assumpte, va començar a tenir un dolor molt fort al pit, els braços se li van començar a entumir i just parar el cotxe, espantat, va perdre el coneixement amb la certesa que es moria. En un segon va veure passar la seva vida davant, i l’últim pensament va ser, -què he fet!!-.
Va poder recuperar-se de l’angina de pit, i el més curiós, degut a aquest episodi, va canviar tots els seus hàbits de vida i de cop l’empresa va quedar relegada en un segon lloc, prioritzant la família i a totes aquelles coses senzilles que fins llavors no s’havia adonat o no hi donava importància…
Tot i ser una història fictícia, quantes vegades les hem sentit? En aquest cas, ha sigut una angina de pit, en altres és una mort d’un ésser molt estimat, en altres un accident… de cop la Vida ens posa contra les cordes, ens fa “despertar”, com si ens cridés amb veu forta, -què et passa!-.
Fem cas omís a tot allò que inevitablement haurà de succeir. Anem vivint cada dia arrossegats pel que “s’ha de fer”, ens costa fer aturades per adonar-nos que hi ha dins nostre. La gran majoria, només som capaços de reaccionar quant algun succés és tant important que no ens en podem escapar i llavors hem d’atendre a tot allò que hem anat deixant oblidat pel camí, darrera la motxilla, aquelles coses que encara no entenem ni acceptem del nostre passat.
Necessitem fer el “Clic”, despertar d’aquest llarg somni, i posar Consciència a allò que fugim, abraçar a aquelles persones que encara no hem perdonat, ser lliures d’aquells condicionaments que ens han modelat. Atendre a cada instant, allò que es dona en aquest precís punt.
Prendre consciència del que passaria si de cop perdéssim tot allò que atresorem, recuperar el valor de les coses senzilles, recordar quan érem infants, on la qualitat passa a davant de la quantitat i els regals. Ens cal l’escalf de qui estimem sense que sigui una necessitat, solsament per l’alegria de compartir.