“Quan deixes de fer el què has de fer, que fas llavors?”
Pregunta en sí mateixa amb un gran fons darrera.
Els que “has de fer” tant reiteratius en el diari compartir de tothom. Quants cops hem estat parlant amb tota la bona fe del món amb un amic o conegut i després que ens expliqués alguna cosa que li podia estar preocupant, li hem deixat anar, “has de…”? Amb aquest “has de”, estem dient implícitament, “tranquil/a, jo se el que necessites”. Ens apartem de la comprensió empàtica, d’entendre, de sentir el que l’altre ens està compartint, és a dir, deixem de centrar-nos en ell per centrar-nos en nosaltres mateixos, d’ell a jo.
Posem-nos ara en l’altre banda. Quan algú ha actuat d’aquesta manera, com ens sentim? molts cops incompresos, veient que l’altre no entén el que necessitem, no busquem consells, busquem escalf, que ens escoltin i comprenguin. Potser haurem d’aprendre que l’amic ens demani aquest consell.
Que té a veure això amb, “Quan deixes de fer el que has de fer, que fas llavors?” Ho responc amb una altre pregunta, on hem après els “has de…?”
Tots hem passat per una educació en la qual, els nostres progenitors, amb el seu millor fer, ens han transmès els seus coneixements i formes d’encarar el món i viure’l. De petits, ens falta la consciència per poder discernir allò que trobem bé i el que no, no ho podem comparar amb res més, tot és nou i tot se’ns és donat per les persones que estimem més i per això no posem filtres que puguin ajudar-nos si allò ens convé o no.
És en aquest període de vida que incorporem la majoria dels “hauries” inconscients, és a dir, som tot allò que els pares ens han transmès i més, és clar, tant el que ens afavorirà com el que no, tant allò equilibrat com el que no. No bo o dolent, perquè no existeix el bo o el dolent.
I arriba un dia que no estem bé, que repetim uns patrons que no fan més que ocasionar-nos angoixa; actuem a vegades impulsats per un sentiment intern que no ens agrada però no sabem com aturar-ho; tenim uns pensaments que ens martiritzen i no ens deixen quasi viure; persisteixen en nosaltres unes pors que no tenen aturada; i amb tot això no sabem que fer-ne i ens produeix angoixa, fa que emocionalment estiguem sovint a la defensiva, no hi ha pau dins nostre.
És en definitiva, la raó principal que hi ha darrera tots els símptomes que fa buscar a la persona els perquès de tot plegat, el descobrir-se, el voler coneixer’s, entendre i acceptar tot allò que li passa. Per símptomes em refereixo a tot allò que veiem a la superfície, per exemple, “sempre ensopego amb el mateix tipus de persones que em fan mal”, “cada cop que algú m’aixeca la veu, jo em torno petit/a”, “quan discuteixo, sento sempre una gran ràbia dins…” i totes les que vulguem enumerar… cal anar més enllà.
Quan és comença la cerca del perquè de totes aquestes situacions que no comprenem, s’arriba molt sovint a l’arrel, i moltes vegades, estan compostos dels “has de…” ser això o allò.
“Quan deixes de fer el que has de fer, que fas llavors?” llavors “Tu tries!!”, tries tot allò que no t’has permès per por o desconeixement, comences a ser Qui Ets, Lliure.
Data creació 25/01/2010
Aquesta pregunta va ser formulada a teràpia, gràcies J.