Ser infant, l’etern present
Estava mirant per segon cop Avatar en 3D al cinema aquest dimecres passat. Així vaig poder fixar-me i pensar en coses que durant la primera vegada no ho vaig poder fer degut a l’explosió d’estímuls visuals i sonors.
La reflexió va començar amb una pregunta quan estava veient escenes intenses: perquè tenen por els nens quan miren una pel·lícula?
La resposta automàtica va ser, perquè s’identifiquen totalment amb l’objecte, és a dir, adquireixen com a realitat el que de davant estan veient, literalment “viuen” la pel·lícula com la realitat mateixa. Són capaços de deixar a un costat “la individualitat” que són, per passar-ne a ser una altre. Coneixem que els bons actors són aquells que saben “posar-se” a la pell del personatge que representen. Els nens no el representen però el viuen i també persones amb una bona sensibilitat o que poden “deixar-se anar” davant una projecció o una vivència. La viuen molt més intensament, sent capaços de captar i manifestar les emocions, les pors, les alegries, etc…
Ahir, llegint La Vanguardia digital entre altres, van entrevistar a Michael Haneke: “Las guerras del día a día conducen a grandes guerras”
Hi ha varis punts d’aquesta entrevista que m’agradarà comentar, però “causalment”, li van preguntar si va ser complicat trobar nens per la pel·lícula que volia fer i ell va respondre literalment: -“Me encanta trabajar con niños, con un niño actor de talento la experiencia es mucho más satisfactoria que con un adulto. Un niño no actúa, vive ese momento como si fuera el personaje y eso es lo que yo más disfruto”. Sense comentaris.
Vull anar més enllà ara…
Fa dos mil anys, hi havia un bon savi, que sempre parlava dels nens, que havíem d’emmirallar-nos i assemblar-nos a ells si volíem aconseguir l’autorealització. Sempre hi he donat voltes i amb aquest camí de creixement personal, he pogut veure en mi i també en altres persones que feien el mateix camí, que a mesura que anàvem treballant i buidant la motxilla de les coses que havíem d’anar traient, anava sorgint un somriure molt característic, que fa recordar l’infant que cadascú té a dins i apareixia l’alegria serena.
Els infants viuen al present, en l’Aquí i l’Ara tant popular actualment. Viuen la realitat segon a segon, com si totes les coses les observessin per primer cop. S’identifiquen literalment amb tot el que els rodeja és a dir, estan en la Presència de forma constant.
Reflexionem adults, recordem qualsevol succés, la primera sensació que varem tenir, per exemple quan vam anar per primer cop a casa una amic, o a una nova feina, o un nou lloc de residència. Pensem en les sensacions que sentíem per primer cop, com ho vivíem, l’expectació d’aquesta primera vegada i fins hi tot si afinem una mica més, les emocions que hi anaven incorporades. I ara, deixem passar el temps una mica… ja hem anat molts cops a casa l’amic, o passat pel mateix paisatge… quants de nosaltres recordem cada vegada que hi anem les mateixes sensacions que el primer dia? Ens hem “acostumat”, hem fet rutina aquesta experiència.
Anem tibant més del fil…
Que vol dir l’Aquí i l’Ara? estar en la Presciència? doncs tant fàcil com veure-ho tot com si fos el primer cop, com si fóssim nens! gaudint de la sorpresa constant que és estar Viu i Despert, viure en l’etern present, no amb el cap rumiant coses del passat o fent fantasia d’un futur que no existeix, l’etern present…
I no creus que Vivint d’aquesta manera tot canvia? Ajudats per l’exemple dels nens, podrem ser qualsevol personatge que vulguem ser, i no encasellats solsament en un… podrem ser lliures per ser Qui Realment Som, Tot!! perquè… no creus que si podem copsar la bellesa d’una posta de sol, les emocions i sentiments que ens surten són dins nostre, no és el sol, som nosaltres, el sol solsament n’és el mirall on ens hi reflexem, som la Bellesa última, tot, tot acaba i comença en nosaltres, i en el sol, en l’arbre, en la roca…
Data creació: 16/01/2010