“Ell” 2 de 2
(Dilluns, Pascua de Resurrecció. Aquest escrit és la continuació de l’anterior. Bo seria que si no has llegit el primer llegeixis aquest abans per poder copsar el sentit global)
Tot just el sol es perdia per l’horitzó, acompanyat per els darrers rajos. Donaven pas a la nit, un altre cicle.
Com si m’hagués llegit el pensament, la Veu continuà…
“Cicles d’existències que venen a experimentar tot cercant l’Amor. Tenen davant el blanc i el negre, i porten mil·lennis intentant ser algun o fugint de l’altre. Mil·lennis separant-se.
Tot és més fàcil. No es tracta de triar-ne un o l’altre, quan saps que són el mateix. Un forma part d’una mirada, i l’altre d’una altre. Aprendre que és igual que sigui de nit o de dia, la llum o la fosca, cadascú tria, quan s’és conscient.
Si sabessin que les vides que estan vivint no són res més que decorats projectats a la pantalla mental de cinema, de rodets de pel·lícules mal apreses i gestionades del passat d’ell i els d’abans d’ell, o ella. No són lliures, la motxilla del seu avantpassats els pesa massa i la majoria creu que no els afecta perquè està darrera, a l’esquena, com oblidat. Els manté sota l’aigua, presos de les emocions.
Mirar darrera ajuda a sembrar, ara, per recollir demà!! Ja mai més el futur serà el passat que sense saber-ho era el teu present. Seràs l’expressió de l’espurna Divina que hi ha en tu, seràs la creativitat que s’expressa en la dansa harmònica de la Vida. Instrument i música, caminaràs per damunt les aigües podent mirar a sota i a sobre. Caminaràs per fi pel camí del mig sent creador, sent far autèntic, conscient, present, seràs tu, aquell que Ets i sempre has estat.
Mirar enrere és netejar la flauta perquè l’aire hi passi i no s’aturi per res. Mirar enrere és estar amb pau amb aquells dos que et van donar la Vida, tots els demès, homes i dones, amics i enemics, han sortit a partir d’ells. Mirar enrere és fer les paus amb el passat per poder fer per fi, potser, seguir fent allò que ja feies. Però mai més serà igual, et sentiràs lliure, com l’ocell que vola per les muntanyes, la flor que s’obra radiant de bellesa, l’aigua que abraça les pedres, el roure savi que veu passar els segles…”