Primer, impecable, després, flexible.
L’equilibri dels oposats
Primer, impecable, després, flexible.
Quantes vegades ens esforcem en fer les coses i no ho aconseguim? Quantes vegades hem intentat canviar les coses i no hem pogut? I parlo d’aquelles que més costen: deixar de fumar; no passar-me totes les tardes encaixa’t al sofà o davant la tv; bevent massa; fent massa/poc esport; hores davant l’ordinador després de contestar el correu, el facebook, el twitter, el google+…
On és la ratlla de tot plegat, el límit entre “fer” perquè és el que toca pel ritme normal de la pròpia vida, o “fer compulsivament”?? Com podria saber si estic massa “enganxat” a algun espai d’aquests?
Ben fàcil, l’equilibri. Però quants el tenim incorporat?
Un exemple que ens pot ajudar. Podem fer un anàlisis del nostre dia a dia i preguntar-nos si seguim una mica la dita de les vuit hores: vuit per dormir, vuit per treballar, vuit per descansar. I el treballar no hauria de ser des de l’obligació de que em toca perquè no hi ha res millor, sinó des del plaer que sento cada vegada que ho faig. Però això forma part d’una altre reflexió… si veiem que seguim aquest camí, la nostra vida hauria de ser més harmònica.
I… una altra manera de mirar-s’ho: Quantes presses mou el teu dia? Quantes vegades pots parar-te i observar-te? T’adones alguna vegada del que estàs fent, n’ets conscient en el moment precís que ho estàs fent? Pots “separar-te” d’allò que t’ocupa, sigui el que sigui, i connectar-te amb la teva respiració?
I l’últim: Quantes coses ens deixem oblidades. Claus, la bossa, on he aparcat el cotxe, una cita…? Els despistats, personatges acceptats i que fan despertar tendresa molt sovint, tant dins dels seus pensaments que el que passa al voltant se’ls escapa.
Tres exemples de molts on fàcilment podem trobar-nos a diari. Per observar quant de temps estem “desperts”, testimonis, observadors de la nostra vida, amb consciència, no fent el que toca fer des de la rutina apresa i monòtona, immersos en els nostres pensaments.Si t’adones que vas sovint cansat, que les hores costen de passar, els dies es fan més llargs del que voldries, segurament et cal parar. Fer una pausa i fixar-te en el teu voltant… adonar-te de tot allò que arrossegues, allò que carregues a les espatlles.
Sovint hi ha coses que les hem deixat col·locades a un costat perquè fa nosa o no toca. O a vegades, pots sentir-te que estàs fent coses que en realitat no voldries fer, i en algunes pots ser-ne conscient però no saps que fer-ne ni què fer.
Deures que ens hem posat del passat ara poden ser una gran càrrega. Molts “esclaus” d’una hipoteca que cada mes hem de pagar, i que al final, haurem pagat dues vegades el preu que ens va costar. Quantes hores dediquem als que ens envolten més aprop, a la parella, als fills, a la família, als amics… però fent-ho d’una manera més “present”, és a dir, relaxats i conscients del precís moment, de la qualitat de viure aquell moment des de res més del que està passant? Com els nens fan constantment…
Vivim com allunyats d’aquests encontres autèntics. Estem tant dins del cap i d’allò que hem de fer en els següents minuts o repassant coses que ja han succeït que ens perdem el moment present.
Només quan alguna cosa no et funciona realment i va repetint-se, hi poses consciència, és a dir, pares i cerques què et passa. Primer no hi dones massa importància, té n’has adonat. Però al haver-hi posat atenció, més consciència, fa que la següent vegada que et torni a passar, ho identifiquis més ràpidament i si no saps que fer-hi o com calmar-ho, comença el malestar i en alguns el pànic.
Seguidament, pots fer una llista de coses que calen per resoldre-ho. Si es tracta del físic, cap al metge. Si és mental, pots anar-ho carretejant més temps, fins que no puguis més i també cerques ajuda. I cerques el millor espai que pugui donar resposta al que et passa. Cadascú on se senti més segur, medicina convencional, alternativa, curanderos…
Des de la manera que ho visc, i és com ajudo a les persones que venen amb les seves carpetes dels assumptes personals, tot el que passa solament és un símptoma, sigui quin sigui, físic, emocional o mental. Cal anar més enllà, mirar el mirall. Allò que ens neguiteja, aquells pensaments neuròtics que no paren de parlar i que no ens deixen dormir, en el cas de ser mental. Quan se’ns fa un nus a l’estómac o sentim una forta opressió al pit, estem en un espai més emocional. I l’altre grup, aquell dolor muscular a alguna part del cos, on a través dels llibres que hi ha puc esbrinar i trobar una possible causa emocional darrera.
Cadascú pot reaccionar d’una forma o una altra davant el conflicte, però no és res més que el semàfor vermell que ens avisa que hi ha alguna cosa que cal atendre. Quan has atès realment les arrels del problema que hi ha, els símptomes desapareixen per si sols.
Quan has pres consciència que hi ha alguna cosa que no rutlla, és quan pots ja felicitar-te, el camí de la resolució ha començat. Des d’aquí solament has de ser fidel a cercar el què verdaderament et fa falta, sigui comprendre, perdonar, abandonar… el que sigui en cada cas. S’ha de començar a tibar el fil. El què hi ha a la superfície, el símptoma, cap a darrera, esbrinar el perquè, què vol dir concretament allò que estem vivint, què representa per nosaltres.
I… l’èxit sols vindrà si som impecables.
I ser impecable vol dir que si volem canviar alguna cosa, el primer que hauríem de posar a la llista és precisament la resolució d’aquest assumpte. Quants es justifiquen venint un dia a la setmana a la consulta i després durant la resta poca cosa fan ho no hi posen atenció. El camí per arribar a l’equilibri, per ells serà més llarg. No és encara una prioritat canviar. L'”ego” sempre té excuses.
Impecable vol dir fer tot allò que cal per voler canviar i si alguna persona t’acompanya en aquest camí, i hi confies, seguir les directrius que et recomana… Com el jugador de qualsevol esport que té l’entrenador.
I, després de ser impecable, la flexibilitat.
Perquè també hi ha un Iímit on podem arribar amb la impecabilitat, la rigidesa. No ser obsessiu amb aquest camí d’auto-coneixement, sinó constant i estar connectat, present, no perdre el sentit ni oblidar-te del que estàs fent.
Com podem saber si aquesta flexibilitat és una altre excusa del nostre ego per no fer les coses que ens ajudaran a traspassar aquell espai on estem anclats? Només si ho hem fet des de l’autenticitat i la plena consciència del compromís amb un mateix de voler, sí o sí, canviar. Sinó, la flexibilitat no és res més que mandra, la mà dreta de l’ego, el seu capità general.
Només aquells que perserveren arriben al final. I com a final em refereixo a trobar un sentit a la seva vida i ocupar el seu vertader espai, el que els pertoca. Acceptar tots els capítols nous que se’ls presenten davant amb harmonia i equilibri sigui quin sigui el color. Viure amb alegria i pau al cor, amb un mateix, amb el que l’envolta.
I no són fal·làcies, es pot viure d’aquesta manera.
10/06/13
(4) comentaris