Quina realitat vols viure??
Vivim vivint una realitat que només veiem nosaltres. Som projectors d’una pel·lícula que surt directament de la cinta dels nostres records i aprenentatges. Cadascuna de les nostres vivències, són maquillades pels diferents filtres de normes i experiències que hem viscut i experimentat en el passat. Res del que veiem existeix, sols són imatges projectades des de dins i que podem compartir amb aquelles persones que hi ha al voltant per afinitat com família o amics. Hi ha un llaç, com una corda invisible que fa que puguem “viure quasi el mateix”, per què sabem, que ningú viu el mateix que l’altre? Quantes discussions hi ha per veure qui té la raó o per no acceptar el que l’altre fa o és? Lluites d’egos.
Tot comença i acaba en un mateix! Aquesta és la frase, el pal de paller de la teràpia que desenvolupo.
No fa falta que t’ho creguis pas, però, perquè no fas com sí?
Si sóc responsable de tot el que em passa, com és que em passa? Tots els pensaments negatius i/o repetitius, pors, angoixes, desitjos, etc… no són més que “programacions” que no hem pogut/volgut integrar perquè no concorden amb nosaltres, no s’assemblen a “allò autèntic” que som. És inconscient, no hi podem accedir a través de la ment que pensa. Hi estem bé o no, ens “vibra” o no, sols això.
Més enllà de la programació hi ha el fet ocorregut i no integrat que després produirà els nostres pensaments. I aquests es tornen repetitius quan per exemple, ha pogut succeir alguna cosa que no concorda amb nosaltres, com he explicat en el darrer paràgraf. Cada vegada que penso amb un succés que m’ha pogut trasbalsar, el porto de nou a aquest present. Em “re…creo” aquesta realitat que només jo, sí, només jo estic vivint. Perquè hi lluito sense adonar-me’n ni sovint entendre què em passa. Pren literalment la meva energia anant cansat sovint.
Quan ens passa això, és com si estiguéssim tancats en habitacions hermètiques on a les parets sols hi ha els pòsters del que projectem. Fem els decorats del que vivim gràcies a cada pensament. Fets ocorreguts en el passat, tornen a la superfície, els torno a viure, els “re… creo”, els estic “re…vivint”. Sento les mateixes emocions d’allò que ho va causar, com la reacció emocional meva. Estic presoner d’allò que em fa mal, i el més paradoxal, faig tot el contrari del que hauria de fer per sortir-me’n, lluito en contra per treure-m’ho del damunt. Tanco amb clau i cadenes el meu interior per protegir-me.
Quan estic a l’habitació que m’he construït, em defenso de qualsevol cosa que em pugui fer recordar allò que passar en un passat, perquè no puc, per la por que em fa tornar-hi altre vegada. Al lluitar, els pensaments recurrents sobre el mateix, fan que visqui precisament allò del que fujo. I quan pugui treballar-ho sense por, si cal acompanyat per una persona que ho entengui, deixarà de perseguir-me per sempre més. Tant fa que sigui una mare que em va abandonar, un pare que em va picar o aquells que no paraven de treballar i el nen va sentir-se sol. L’arrel, la causa que he pogut entendre i ha propiciat que en el present d’ara no pogués sentir harmonia, de cop, s’uneixen i hi puc posar consciència, ho entenc, ho accepto, ho integro, deixo de lluitar, la motxilla ja no pesa tant, sóc una mica més a prop del “Que Sóc” realment.
Aquest és el mecanisme de tot desequilibri que pot venir després. Quan no he pogut, sabut o volgut trobar l’arrel o el per què del que em fa estar malament. Quan no sé calmar la meva angoixa, por, ràbia. Llavors passarà a la zona que si que n’hi faré cas, al cos, a través de malalties. Amb casos de menys intensitat, podrà desenvolupar-se un constipat com per exemple, després de discutir pel mateix de sempre amb la parella, o amb alguna altre persona. O si és un fet que vam viure amb molta intensitat i que potser ara no està tan activat a fora, és a dir, no en som tan conscients perquè hem desenvolupat mecanismes de defensa per poder avançar i caminar pel món i no “sentir” tant.
Un altre exemple podria ser el d’una dona que va sentir-se rebutjada pel seu pare. Pot estar guardant tot el rancor del món cap als homes, vestir-ho i apartar-se d’ells dient que tots són iguals, només poden pensar amb una cosa, ells mai m’entenen o no fan el que haurien de fer.
No és capaç de connectar aquest dos fets en un fil. No pot unir com es va sentir quan era petita i la negativa inconscient actual de poder trobar un home que s’hi pugui abandonar i estimar perquè sempre tenen pegues. El passat es torna present però amb una altre decorat i actors, menys ella. Fa tant temps que va passar, tant temps que va guardar-ho sota l’estora, perquè era massa dolorós i ara no pot acostar-s’hi. El més segur és que aquesta dona tingui problemes amb la seva sexualitat, menstruació o òrgans sexuals.
És el tercer estadi del conflicte, de dins surt literalment a fora amb forma de malaltia, més o menys important depenent del grau que l’estigui o hagi viscut.
Un exemple del que una realitat que ens ha tocat viure la veiem i vivim com a real, com si fóssim realment allò i les circumstàncies que l’acompanyen. No, només són aprenentatges.
Veig que la Vida mateixa ens porta aquestes vivències perquè ens adonem de tot allò que arrosseguem i no ens fem conscients. Són aquestes les barreres que no ens deixen connectar amb allò més autèntic que Som, amb l’equilibri de viure tranquils el dia a dia, de sentir pau amb el que estem fent, perquè sabem de ben cert que és exactament el que volem fer, sense dubtes.
Els pensaments, seguits de les emocions que les acompanyen i finalment el cos que encén la bombeta vermella d’alerta.
Curiós que quan hi ha una ferida oberta el vermell és el color que domina… i el vermell el tenim associat arquetipicament, és a dir, la majoria percep el mateix quan el veu, atura’t, vigila, perill.
Potser la realitat que et creus viure no és la que et tocaria viure.
Com és que se t’engeguen els semàfors vermells del patiment intern? El vermell de les ferides no és res més que l’acció que fa el cos per curar, tornar a portar l’equilibri, portant a través de la sang i inflamació allò que ens cal per esmenar el dany ocorregut. Les psicològiques funcionen igual, amb el vermell dins i les emocions fora…
Vivim la realitat que ens ha tocat viure i som com marionetes que no veuen els fils invisibles. No recordem que podem canviar-ho absolutament tot!! Podem crear una altre realitat i no són bajanades, contes de “new age”. La física quàntica, ciència empírica, està descobrint també tots aquests mecanismes. És el pensament que construeix i modifica la realitat.
Què hi puc fer jo per gestionar-ho? Solament cal que facis una llista d’allò que realment et fa mal o sovint t’entrebanques sense poder fer res de res… cerca aquells pensaments que fa temps que arrossegues i no paren de donar voltes cada vegada que estàs una mica deprimit, els mateixos cada cop. Què et fa por? Què no pots fer perquè et manca confiança? Quins desitjos hi ha dins que són més fantasia que res més? En quines situacions pots perdre el control? O si ets molt mental i/o controlador, aquelles que has de posar més força per no “saltar“?
Aquestes llistes són en la nostre vivència, com els colors en el quadre. Són els filtres de que parlava abans. El que vivim. Agafa la llista i deixa de lluitar amb tot el que et desperta, acabaràs les forces tard o d’hora, ara és un bon moment sense que t’hagis de cansar més. Obre el cor i entén. Deixa que la saviesa d’allò que va passar pugui acomodar-se dins teu. Perdona’t i perdona, no per haver fet alguna cosa malament, sinó perquè entens que ho vas fer i ho van fer de la millor manera que sabíeu. No ens jutgem, acceptem i integrem. Abandonar-se a allò que angoixa i transformar-ho amb el cor. I, si hi ha algun episodi que se’t resisteix i no hi ha manera, cerca un mirall, una persona entesa que t’ajudi a veure allò que tant et costa veure.
Lluitem per no viure el dolor, fem tot el que podem per pal·liar-ho. La pastilla miraculosa que ens donen per calmar els símptomes. Ens han ensenyat que cal lluitar, qui no ha sentit “la lluita contra el càncer”, treure literalment de davant qualsevol senyal de dolor o desequilibri. Lluitem per no mostrar les emocions que apreten dins, que no deixem sortir pel pudor social, pel que diran o perquè no ens posin una etiqueta. Condicionats per aquesta societat controladora que necessita col·locar a tothom en un espai, classificar-nos. Estàs amb nosaltres o no hi estàs.
És una de les causes que fa que les persones “aprenguin” a no expressar el que viuen perquè està mal vist. No estic dient que calgui anar traient la mala llet per aquí i per allà. Sinó aquest canvi de mentalitat global i social per acompanyar i dirigir les persones que necessiten expressar el dolor intern sense sentir-se culpables del que senten. Sempre hem de tenir el sentit comú davant els límits que caldria posar. Estigmatitzem posant una etiqueta: aquell és un rabiós, aquella una histèrica… quantes vegades ho hem fet, oi? Ens estalviaríem moltes, moltes malalties i viuríem tots molt més feliços si ho practiquéssim.
Cal poder entendre que només és una crida d’atenció, una necessitat interna no expressada que ha de poder sortir a fora. Si hi hagués la cultura de saber això, les persones del voltant podrien atansar-se al qui ho està vivint i acompanyar-lo des del silenci o senzillament sense reaccionar amb les seves paraules. Si hi reacciono, estic entrant a dins el que està succeint amb l’altre, amb la part que em toca. Obro allò que jo mateix he de mirar-me i que la reacció de l’altre ha activat. Si puc estar-me serè al seu costat, amb tot l’amor que em sé viure, veient que realment el que està vivint no és res més que extreure el que de dins li fa mal, haurem ajudat infinitament més que no jutjant-lo o dient-li el que ha de fer o no fer.
Després, un cop calmat podrem parlar-hi i des de la humilitat i no el menyspreu o rancor que podria tenir si hi he reaccionat, suggerir-li, sense imposar, allò que bonament em sembla, sabent que puc estar totalment equivocat. Però haurem fet dues coses que valen un lingot d’or, deixar que expressi el que sent, i posar una llavor dins. Si li puc dir sense jutjar el que sento, no s’haurà de protegir o defensar.
Costa molt que davant allò que tant volem apartar, ens vingui algú i ens ho posi als morros sense cap mirament. La imatge és tan forta que la neguem i apartem defensant-nos i negant allò que l’altre ens diu… Però no estem preparats per això, cadascú té la pròpia motxilla de coses a resoldre, aquestes dinàmiques ocorren constantment. Un treu, l’altre s’activa i ja tenim muntada una discussió. Entre les parelles seria molt bo poder entendre aquest mecanisme.
Ens enamorem molt més del que ens separa que del que ens uneix.
Quan ens trobem davant tot allò que ens separa quan s’activa la personalitat després de l’enamorament boig inicial. En aquest moment aflora el que hem de treballar individualment i que té molta relació amb el que l’altre és, per això ens hi hem ajuntat. Si som capaços de traspassar allò que ens empeny a fugir i no deixar la relació culpant l’altre. Si accepto que un mateix té la responsabilitat del que està succeint. Llavors, podrem accedir a un amor que potser no hem conegut encara, l’amor que accepta i no separa, l’amor que respecta l’altre. Aquest amor són les arrels de la relació amb tot el que cadascú aportarà individualment i sense mancances emocionals o necessitats no satisfetes. L’amor real, l’íntima comunió entre dos éssers humans.
I… tornant al començament altra vegada, d’on veníem… i, quina realitat vols viure?? T’ho ben asseguro, de tu depèn. I com?
El més important és saber-ho fer bé quan ho demanes, el que anhela el teu cor. Després, esbrinar i gestionar tot allò que et lliga a una manera de fer que has adquirit i desplegat per les vivències del passat, tot allò après familiar, social i cultural, el que et lliga a un tipus de personalitat que no t’agrada i t’ha dut a espais on has decidit no tornar. Després o durant, només cal que practiquis i canviïs tots els pensaments cap a la nova realitat, allò que tu decideixes ser i pensis de la manera que pensaries si ja hi fossis, actuïs amb els altres de la forma que s’esperaria, diguis, et moguis… en definitiva, desprendre i aprendre. Aquí l’obra de teatre que vols representar pot tornar-se veritat, la realitat que visquis a partir d’ara.
I potser pensaràs: –però estic fent teatre, jo no sóc així, jo he estat sempre d’una altre manera i tothom ho sap!!- Sí, i tant, i per això t’hi tracten i necessites fer tot el que cal per satisfer la teva necessitat de ser reconegut amb aquell personatge, perquè això és el que vas aprendre!
Ets lliure!! Pots ser el que desitgis, només cal que primer, sí, primer, t’ho creguis tu, i la realitat canviarà per sempre més, recordaràs qui eres com un somni que vas viure.
Tot comença i acaba en un mateix! I quan canvis tu, el món canviarà!!
Ja no hem de tenir més por davant les imatges fosques projectades davant la paret on mirem. És el moment d’adonar-nos que només són el reflex de la foguera amb la llum que ve de darrera nostre. Moments per despertar d’aquest son perpetu, sortir de la caverna on hem estat vivint, retornar a allò que sempre hem sigut…
(5) comentaris