Dies de dol
Molts dies de silenci exterior, sense ganes de posar-me a escriure… Dies de dol.
Fa dues setmanes va morir un bon amic. D’aquells que no calen masses encontres per saber que és una amistat profunda i recíproca. De respecte mutu i encontre fàcil. Envoltat d’una família de mans obertes.
Gens fàcil abraçar una forma de morir ni d’entendre les preguntes que volten i volten pel cap. Emocions que empenyen per sortir, plors de ràbia que densifiquen l’ànima… ja no hi és perquè així ho va decidir.
La mort. Separació, oblit
, culpa, ressentiment, joia, alegria, pau… totes les emocions que acompanyen els pensaments. Totes les vivències que hem pogut viure amb la persona. Com més sobtada hagi sigut la seva mort, més difícil se’ns farà poder parar el discurs mental de tot el que ens ha envoltat. Igualment si aquesta relació és estreta i propera. Si podem mirar a través d’aquests nous ulls, sorgits d’una comprensió vivencial, també serà més fàcil poder extreure’n un bon creixement.
Si estem “desperts”, si sabem viure en aquest present, viure sense estar tant dins el cap. No sobreviure, sinó poder assaborir el que la Vida ens va posant davant sense quedar-nos-hi enganxats. Atenent aquelles coses que ens han fet mal al moment, no deixant-les dins el cap i anar creant un pòsit de ressentiments o paraules que no diem perquè no podem, sabem o atrevim. Si hem après a no tenir por de dir les coses quan ens fan estar malament i les atenem, no carregarem tant la motxilla d’assumptes no resolts. Posades a la carpeta que toca, ben ordenades, pesarà menys, molt menys…
Amb un familiar, amic, conegut aquest procés s’aguditza. Aquells que hi tenim més relació i vivim amb més intensitat. Amb aquests encara és més important poder tenir resolts aquells entrebancs que un dia ens van fer tant i tant mal que vam deixar arraconats al bagul dels records dolorosos que no cal obrir mai més. Cadenes emocionals i mentals que sempre arrosseguem i arrossegarem, per moltes explicacions i justificacions que vulguem donar-nos. I això sortirà en un moment o un altre, però sobretot si mor la persona que va intervenir en aquests episodis. Sobretot amb aquells que més hem hagut d’aprendre aquelles coses que ens desharmonitzen o ens harmonitzen, els pares. I després germans, parelles…
Si hi ha una previsió de la mort, per exemple degut a una malaltia, tenim l’oportunitat de fer un pas cap a la reconciliació i/o integració del que ens va fer mal, podem triar. Podem resoldre els assumptes pendents en vida. Si és una mort sobtada, per accident per exemple, no podem triar. I si és per decisió de la pròpia persona dir prou, a part de no poder triar, el cap se’ns omplirà de més preguntes.
Si em deixes fer-te un suggeriment, ves a fer les paus amb aquell que tens rancúnia. Fes un acte d’humilitat per poder veure i entendre el que la situació en si t’aporta. Si no hi ha harmonia entre tots dos, és que encara no heu entès el que havíeu d’aprendre. Encara hi ets a temps. Demà potser ja no hi és.
La mort d’un amic. Dol que abraço sentint el cor afligit per la seva absència. Sentint el cor trencat dels que queden preguntant-se. Enviant-los des del respecte i el silenci l’abraçada més calorosa. Amb l’ànima joiosa d’acceptar que tot té un sentit per difícil que pugui o em sembli. Em permeto pensar-hi i em permeto estar trist si cal, des de l’equilibri i l’harmonia, entenent, més enllà de les paraules…
Des d’aquí gràcies, des d’allà, fins ara, fins sempre!
Un comentari