3er Capítol “Mirar endins”
Com han anat les llistes, ja comences a saber qui no ets? ara anirem a veure cap on podem començar a mirar… abraçada!
… el Pepito començà a buscar tota classe de llibres que parlessin o que cregués que el podia fer tornar a sentir aquella sensació del somni. Havia deixat el seu primer llibre “Descobreix-te” a un costat, no entenia res i va pensar que no era ben bé el que li calia. Començà a agafar altres llibres, algun que parlés d’esoterisme, però no li satisfeia el que hi trobava. I pensa, que ell s’hi posava de valent, provant-ho tot. En una altre ocasió, va conèixer unes persones que parlaven dels àngels. Tot i que s’hi va sentir molt bé i eren bona gent, hi havia una intenció honesta darrera el seu fer, no era pas el que cercava.
Anava llegint i devorant llibres cada setmana de totes les temàtiques. Anava a una llibreria i el que li 
cridava més l’atenció, el comprava i buscava qualsevol moment per llegir-ne un tros. Molts li feien recordar veritats que ja sabia, maneres de veure la vida que s’adeien a la seva. Altres l’ensenyaven a que no calia jutjar. Altres la llei causa i efecte, on deia, tota acció rep una contesta amb la mateixa o més intensitat i de la mateixa categoria. Començava a entendre perquè a la gent positiva els hi anava tant bé tot!
Eines que l’ajudaven a anar corregint diverses facetes de la seva personalitat i que ara se n’adonava que calien ser polides. En Pepito va començar a canviar sense adonar-se’n. Però a mesura que llegia llibres i més llibres, semblava que cada cop s’allunyava més de sentir aquella sensació somiada. Res el satisfeia, res aconseguia fer repetir aquella sensació que encara sentia a flor de pell. A més, l’amoïnava perquè hi havia parts d’ell que no podia resoldre per molt que llegís. Encara no sabia que hi havia preguntes que no podien ser respostes a través de quatre pàgines.
Un dia, va escoltar a la radio l’entrevista a un monjo ermità el qual parlava sobre coses que no entenia massa, com Presciència, Consciència Desperta, l’Ésser. Però l’únic que va fer obrir-li els ulls de bat a bat, va ser quan el monjo va parlar del silenci, explicant com ho vivia i sentia. En escoltar-ho s’adonà que s’assemblava i molt amb la sensació del seu somni i no va parar fins a saber on vivia l’ermità. No va parar fins a saber com anar-lo a veure…
Quan arribà allà, el monjo, el rebé amb un somriure de bat a bat, obrint els braços en forma d’acollida. Sense dir res més que el bon dia, en Pepito, va començar a explicar-li tots els seus avenços i descobriments en tots els llibres que havia llegit. Tot el que havia après de tots ells i persones que deien que sabien la veritat. Però, cap, realment, havia aconseguit acostar-lo al seu propòsit inicial.
El monjo, davant, escoltant sense en cap moment apartar els ulls del seu visitant. Quan aquest va acabar, després de 10 minuts de parlar sense cap pausa, amb el mateix somriure afectuós, l’ermità li digué:
– Això està molt i molt bé Pepito, però el que busques, realment, està aquí dins. No et cal cap teoria ni res especial per sentir i Viure el que busques…- senyalant i tocant el seu pit amb el dit.
Reflexió:
Alguns el seu despertar és més espiritual, és a dir hi posen més transcendència, com si intuïssin alguna cosa afegida, més allà del que els hi passa. Altres, senzillament és pregunten que els hi està succeint, trobar respostes al seu malestar, sense cercar res més que estar bé, resoldre els símptomes que pateixen.
Els primers volen resoldre-ho perquè veuen el camí que han de seguir per arribar a Ser el que senten, més acord a la globalitat on intueixen que pertanyen. Els segons, senzillament volen estar tranquils, només pensen amb l’entorn més proper.
En el fons, tots anhelen el mateix, però cadascú hi arribarà gràcies a un decorat particular i des d’un fons ben diferent, a través d’un vel, la intenció que hi ha darrera els fets i les paraules. Un pas més en l’evolució. Els primers són aquells que ja veuen més enllà dels seus peus i pensen en la globalitat, han pogut començar a sortir d’un mateix i fixar-se en els altres.
En totes dues cercarem llocs on puguem obtenir respostes. El primer cas, buscar un camí d’evolució interior, que després conduirà als altres, o l’altre, voldent resoldre els símptomes que fan que no estiguem bé.
Els llibres són els que més a prop tenim. Hi ha tants llibres com preguntes ens puguem fer. Llegim sense parar, pàgines i pàgines d’experiències d’altre gent. Teories per tots els gustos. Eines que ajuden realment a fer-nos de mirall ajudats pels camins recorreguts per altres persones. Però per molt que s’assemblin als nostres, en el fons, estan fets des de la perspectiva, des de la vivència de l’altre. Mai serà la nostre concreta. I és clar que hi ha personatges que la seva experiència connecta amb moltes més persones. A cada època hi ha moments globals que pel que sigui, societat, moment històric, o cultural, on la majoria, inconscientment, poden estar en un punt semblant. Llavors pot aparèixer algun diàleg que ressoni a la majoria. Ara estem en un moment ben concret de la nostre història.
Esperem que el missatge sigui més acord al reconeixement global de totes les cultures i races, un acostament a allò que ens uneix. Poder explorar en l’altre l’autenticitat inequívoca de la seva essència. La part del Gran Puzle que li toca ocupar. I no un missatge de separació i individualisme jeràrquic el qual hem estat immersos des de fa massa temps…
Més enllà de teories. És el que el monjo volia dir-li al Pepito. Després del discurs de totes les teories que s’havia après i llegit, ell, sense jutjar-lo ni negant res del que havia fet, li senyala el pit, directament el cor. Si volia sentir aquella sensació del somni, li calia anar al Centre d’ell mateix. No que els llibre no serveixen per res, ni que no cal que se’ls llegeixi. Sempre podran donar pistes d’allò que necessitem explorar en nosaltres.
Imaginat una ceba i que dins d’ella, a la part més profunda hi ha l’autenticitat més real. Per arribar-hi, ens hem d’anar deslliurant de totes les capes que l’envolten. Tot allò que ens hem cregut com a real en nosaltres, estatus, coneixement, teories, cultura, costums, educació… si, si moltes coses…
“explica una rondalla… una vegada estava reunida la Vida amb tots els seus ajudants buscant on la Vida, davant la
propera creació de la raça humana a la terra, podia amagar-se. Trobar la Vida era resoldre per sempre totes les angoixes de la persona, totes les pors. Volia dir ser lliure i poder atendre des de l’equilibri qualsevol circumstancia del seu viure, per dolorosa que fos. Per això, degut aquest immens valor, calia amagar-se molt i molt bé.
Tot el dia van estar rumiant on podria amagar-se. Algú deia a les estrelles, però l’ajudant que sabia llegir el futur, afegia que tard o d’hora hi acabarien anant. Un altre a les profunditats del mar, però abans d’acabar-ho de dir, ja sortia un altre dient que també hi acabarien arribant. No se’n sortien.
Finalment, arribats al final del dia, la Vida, somrient davant l’amoïnament dels seus ajudants, va dir: – Ja se on m’amagaré. On mai, mai, pensaran en buscar-me!- i veient els ulls de tots els seus ajudants oberts de bat a bat, acabà la frase: -…dins el cor de cada ésser humà!!-.
En Pepito marxa d’allà sabent que per molt que llegís, li calia mirar endins ben endins…