Un popurri en forma de recordança…
Un dels grans maldecaps que la majoria de persones que venen a caminar una temporada plegats, fa referència amb el discurs intern. Sentir com una obligació a l’hora de fer les coses. Cadascú sent dins unes sensacions que es contraposen amb el que realment farien… tenim instal·lat un programari que en cap cas ens creiem que sigui de programari lliure. Això si tenim la sort de ser-ne conscients.
I com que hi ha aquesta lluita interior, més o menys conscient, al no saber-la administrar, fem el més fàcil, projectar-la als altres. Com de sàvia és aquella dita “és més fàcil veure la molla de pa en l’ull de l’altre que la barra de pa al nostre!”.
On neix tot aquest garbuix de sensacions i sentiments? principalment en el període abans dels 12 anys, aproximadament. Quan no posem impediments a tot allò que ens ve de fora. Els pares són els nostres referents i miralls on hem d’anar aprenent i edificant a partir d’ells, la nostre personalitat.
Tenim incorporat dins els “hauries” recordeu? ens ho diuen a nosaltres i ho diem als altres…
Com sortir d’aquest cercle? sent conscients altre cop. Aturar l’anar i venir dels nostres pensaments i “Adonar-se”, gran paraula!
Principalment fa referència a entendre el conte de l’elefant, cadascú té una part de la història, unes ulleres per on mirar. Sembla que no pugui ser, però ho oblidem a cada moment.
Respecte, respecte, respecte a l’altre, començant amb els que tenim al costat. Perquè en última instància, també no fomentant-lo, estem sent responsables de les diferents guerres que hi ha al planeta. No t’ho creus? “el moure aquí les aletes una papallona, és un huracà a l’altre part del món”. Ho havies rumiat mai des d’aquest punt?
Som responsables dels nostres pensaments, i aquests influeixen la nostre 
realitat, i la dels altres. Si són positius (ens ajuden a estar en equilibri) fomentaran que “apareguin” situacions semblants davant nostre, i és clar, a l’inrevés. Jo a vegades em ve la imatge d’onades (que sincrònic, mentrestant estic escrivint aquestes paraules, comença a sonar pels altaveus, el so del mar). Onades d’una nebulosa daurada, lluminosa, pura, cada cop que els pensaments són edificants, construeixen, ajuden a fomentar l’Amor que som. També cada cop que fem alguna acció amb un rerefons de rancúnia o semblant, escampem el mateix però amb un color i forma ben diferent… d’aquesta manera va propagant-se…
Què hi ha darrera els pensaments, què mou el nostre sentir cap a nosaltres, negativitat, frustració, ressentiment… si som prou humils, veurem que això és el que veiem, critiquem en els altres.
Hora de connectar amb el nostre Cor, amb l’Amor que realment som, buscar allò que ens aparta de sentir-lo. Parar d’una vegada aquells discursos que fan mala olor de tant sentir-los, i fluir, fluir per la vida.
Hora de parar-se, en el present, en allò que realment som, pura Presència, deixant a un costat les pors i angoixes a un passat i els desitjos/il·lusions a un futur que no existeix.
Bo és marcar-se un objectiu real i assolible, i a partir d’aquí no cal res més, la Vida ja ens hi portarà, si és el millor per nosaltres. Confiar…
Ep que podem triar!! i no ho oblidem! Perquè ens és més fàcil triar una cara de la moneda, normalment la negativa, que aquella que ens ajuda més?
Aquí si que poso conscient la paraula “hauríem”. Hauríem de començar a creure’ns que som dignes, responsables, mereixedors de tot el que tenim davant. Estimar-nos deixant enrere tot aquells pensaments que ens anul·len i potenciar sí o sí, els que ens ajuden. Podem canviar el món, podem… començant per nosaltres…
Un comentari