passat…PRESENT…futur
Últimament, m’adono que cada cop recordo menys el passat, l’ahir. Sempre que en sóc conscient, treballo en no projectar un futur. Solsament tenir l’objectiu marcat, ben definit, visualitzat, concretat, i després… me n’oblido.
Particularment i no ha de ser pas el teu sentir, necessito saber, sobretot entendre l’origen de les coses, els fets, les frases, el nucli que ha propiciat, ha fe
t desencadenar el comportament posterior, i que en el dia d’avui, potser no m’ajuda a trobar o a estar en el punt del mig, l’equilibri. Quan arribo a la medul·la d’aquell succés, la comprensió a través de l’acceptació fa que, com una cadena de fitxes, comencessin a caure una darrera l’altre sense parar veient a vegades els diferents episodis que estaven enllaçats. Després d’això, es crea un buit intern molt ampli, com una calma que fa que estiguis poc o molt temps, en un estat de gràcia.
Amb les coses més importants, les pedres de la meva motxilla que més pesaven, calia vertaderament acceptar el que havia passat, perdonar-me en primer lloc i perdonar l’altre, el que a través del mirall que va ser, va fer de mestre per a mi. Ara bé, vaig arribar a la conclusió que podia estar mirant el passat tota la vida i ja no cal.
En psicologia es parla del “segon cop” quan algú que ha patit maltractaments, els torna a recordar. Igualment, qualsevol fet, que ens creï malestar o plaer, recordant-lo, recreant-lo, l’únic que estem fent és sortir del present, és entrar en un “globus espai/temps”. La vivència és viscuda altre cop amb les sensacions físiques que l’acompanyen. Anem “fabricant” cada cop més energia negativa, tensió, angoixa, l’anem acumulant. Tard o d’hora, el cos ens ho avisarà per un lloc o un altre, en forma de qualsevol malaltia.
El treball que procuro fer tant com puc, és adonar-me, el principal pas i més important, sense aquest difícilment n’arribarà cap més. Com un despertar constant d’aquest entramat de pensaments recurrents. De tant sentir-los, ens passen desapercebuts, com el so d’un ventilador. Parant aquesta anada i vinguda de tots aquests globus, adonant-me’n, puc escollir si en vull sortir.
Només quan podem viure el present és quan tot el que veiem podem fer-ho com si fos per primer cop. Obrir els braços davant un paisatge, olorar estirats a terra una flor, perseguir fent tombarelles una papallona… et sona qui constantment ho estan fent? els infants, els grans mestres.
Quan ens deslliurem dels principals condicionaments que ens fan entrar en el nostre caos mental, podem “desconnectar-nos” molt més fàcilment de la ment. Podem Viure l’Ara, davant nostre, sense condicionaments ni prejudicis, lliures, gaudint-lo. Retorna en nosaltres mica en mica, aquella alegria calmada i innocent que som en realitat, i que sempre roman dins nostre.
Penso que l’experiència pot portar-nos a poder avançar a la vida, ens ajuda a poder adquirir habilitats que ens ajudaran. Ara bé, una cosa és aprendre, i l’altre molt més diferent, és quedar-nos aturats en algun episodi que hem viscut com a desagradable, tancats en el globus determinat.
Un altre aspecte que ens pot ajudar, és no adormir-nos, entrar en la monotonia. Has aixecat mai el cap en el trajecte que fas de casa a la feina, o canviat el recorregut, o el mitjà de transport? si ho has fet, ho vius diferent, oi? has trencat la monotonia. Si això ho podem anar fent amb diferents espais del dia a dia, ajudarà que anem mantenint aquest estar alerta, aquesta “consciència desperta”, viure més en l’Ara, més lliures d’un passat adquirit i viscut, d’un futur, conseqüència d’aquest.
Potser per això cada cop recordo menys frases, successos que no han tingut una fort impacte emocional. Un cop treballat i acceptat allò que més em feia mal, el que es presenta davant i ho he de treballar d’alguna manera, ho puc atendre sense enganxar-m’hi en accés, tots tenim feina! i qui digui que no…
Faig l’esforç per viure l’Ara etern tant com puc, i des d’aquí tot és alegria, un descobrir, un meravellar-te del que la Vida va desplegant davant meu… i com ja hem dit, si els pensaments són de goig, la realitat que creo serà de goig i… “tiro porque me toca”…