Més enllà de la tristesa…
Us passa que a vegades us lleveu i veieu el món una mica més apagat, com si davant vostre una tela no massa transparent, es posés davant i enterbolís tot el que mires… dins hi ha un pesar que t’encongeix el pit, fa que et repleguis sobre teu, cap a dins, sense ganes de voler-ne sortir… són moments difícils si les emocions són intenses…
En totes dues, estem cecs davant el que ens passa i ens hi recreem sense adonar-nos que allò només és un avís, un trucar a la porta, un toc d’alerta que ens avisa directament que hi ha un treball a fer…
De tant portar unes ulleres, arriba un dia que no les reconeixem davant, però seguim mirant el 
món des d’allà… i altre cop, o bé arriba un dia que són tant intensos els símptomes, els tocs d’avís, que ens abandonem i decidim afrontar-los… o bé, la pròpia Vida ja s’encarrega de donar-nos una batzegada ben forta per que obrim els ulls… si sents que hi ha coses a acceptar, no ho deixis per més endavant! perquè tard o d’hora, té les tornaràs a trobar, però encara amb més intensitat! i no perquè ningú ens castigui, sinó perquè de cop ens trobarem amb tot allò que no hem volgut afrontar durant molt temps i sortirà de cop…
Hem de posar primer de tot, consciència que allò no és realment Qui Som, us ho ben asseguro, tot allò que s’allunyi de sentir calma i alegria tranquil·la, d’estar Vius, d’acostar-nos cada cop més a ser Infants, és el que no som en realitat, lliures de medicaments, angoixes, neurosis…
Potser has conviscut tota una vida o fa temps que t’acompanya algun sentiment que et resta energia, ganes de fer les coses, ara mateix tens una oportunitat de fer una parada, aturar-te i prou, i començar a cercar… dins… i de cor t’’ho dic, si vols anar al fons del que realment ocasiona aquest pesar, a la causa més important, cerca una persona que t’acompanyi i hi confiïs… amb la tècnica que sigui i més t’atragui… estem tant a prop, ho tenim tant integrat, molt difícil fins hi tot que un llibre, pugui fer-nos adonar del que veritablement passa, l’arrel… perquè ho llegim amb les ulleres posades! si que ens ajuden i molt, però els nuclis més importants… i compte en pensar, –doncs jo si que podré!- sí, no ho dubto… però l’ego és tant intel·ligent! i com més perpetuïs la ceguera, més podrà viure ell… no és tracta que per sempre hauràs de fer feina acompanyat, sinó que tots hi ha alguns rocs ben importants dins la nostre motxilla, que fan que sols no tinguem la suficient “força”, pel pes, per treure-les, les altres, no pateixis, amb les eines que adquiriràs, no necessitaràs ningú més…
Davant el que ens passa, sempre tenim dues oportunitats ben clares, canviar o no, buscar la llibertat d’allò que ens encadena, o seguir sent presoners… potser el paper de víctima sigui molt gratificant a vegades, però no fa més que perpetuar l’angoixa…
Confia!! Confia amb aquella veueta que t’empeny a buscar-te i cercar els perquès d’allò que et succeeix… també en aquells que et diuen que això és possible, perquè, i si ho fos?? no vols probar-ho? què hi perds?
Lluita, però no una lluita aferrissada, sinó des del cor, ja no calen més guerres, i les interiors de cadascú són les més sanguinàries… és temps d’estimar, començant per nosaltres, temps de triar Ser el que vulguem Ser, sense que ningú ni res ens hi obligui… temps per adonar-nos que no som la ment, d’adonar-nos que només és un òrgan més del nostre cos físic… temps per relacionar-nos des dels infants que Som, sense prejudicis ni maquinacions, ni pensaments que enterboleixin el conviure… ser infants, fent i jugant la Vida, vivint al present, lliures, alegres, plens… vinga som-hi!
(3) comentaris