Confia, confia, confia…
Camines i camines molt sovint solsament guiat per un sentir intern que tot i molts cops voldries abandonar, et crida des del defalliment… hi ha moments que l’únic que voldries és parar i tornar al que eres abans, sense tants maldecaps i vivint aquella vida, buida en el fons, però que almenys funcionaves d’una manera o una altre… una vida sense consciència, no havies de fer res més que seguir el que tocava en cada etapa… tot estava marcat i estipulat, i no calia pensar pas en res de res… qualsevol patiment era aparcat o senzillament feies el que fos per mantenir l’atenció en qualsevol altre lloc que no fos mirar endins…
Molts de nosaltres estem fent un camí de creixement, d’autodescobrir-se, cadascú des de l’espai que sap o pot. Pel que sigui ha arribat un moment a la seva vida que el que té al voltant no el satisfà i necessita trobar respostes… Amb qui caminem plegats, la majoria en algun moment del camí m’heu compartit:
-A vegades m’agradaria no haver començat, no ser conscient de la ignorància en que estava, no haver necessitat atendre allò que mai havia volgut recordar…- Comentaris d’aquest estil. 
Si, cadascú de nosaltres hem tingut moments d’aquests, tirar la tovallola. Però, sabeu que és realment, l’ego! que s’alimentava de tot el nostre patiment i de l’olla de pensaments neuròtics. És aquest, quan es veu desvalgut, s’adona que està perdent el poder que tenia, el que fa que sentim, estem més desorientats encara… estem deixant enrere tot allò que ens ha acompanyat des de quasi tota la vida, i ens anem despullant d’aquells vestits que ja no ens caben de petits que són, i és clar, encara no en tenim de nous per calçar-nos…
Sí, hi he passat i ho he viscut, es fa difícil… i per mi, sempre m’ha ajudat, el Confiar.
Confiar en aquesta veu interior que ens empeny a continuar… confiar que el que creiem que érem, no ens portava a res més que al malestar per subtil que fos… confiar que res del que puc trobar a fora em pot fer més feliç que el que hi pot haver a dins, que mai m’ho prendran… confiar en aquells que han caminat una petita part més, davant de nosaltres i ens estimulen i encoratgen amb el seu exemple … i sobretot confiar que no hi ha ningú que ens jutgi, ni nosaltres mateixos, ho fem tant bé com sabem en aquells moments…
Quan confies en la Vida i deixes de lluitar, t’abandones al buit, no volent controlar res. El caos, comença a agafar forma, molt sovint a poc a poc, però segur, potent, poderós… el que creies que mai podria canviar, l’angoixa que sempre t’havia acompanyat, comencen a perdre força… la pau i la tranquil·litat van augmentant des de dins… i la Vida amb majúscules comença a tenir sentit.
Pares mica en mica els pensaments, comences a no mirar tant els passos fets, ni els de més enllà dels tres que tens davant.
Comences a viure l’Ara, l’únic pas que Realment És, Real, Únic. T’obres a allò que sempre, escolta’m bé, sempre hem estat, Éssers lliures i plens de Vida, la Vida mateixa.
Tot pren sentit al teu voltant, veus tot el que se t’està presentant com si fos el primer cop, els conflictes com oportunitats d’avançar encara més. L’alegria i la pau interna les emocions més recurrents…
Confia, confia, confia… la Vida et crida, Qui Ets truca la porta… no ho sents, hi ha algú que està trucant… no estàs sola… no estàs sol…
(3) comentaris