a tu, dona salvatge…
Aquest escrit va néixer a l’Alguer com l’anterior. Estava mirant el mar, net, blau, lluent… va venir-me a la ment una imatge d’una dona… i a mesura que l’anava escrivint, veia que estava parlant-hi. No sabia qui era, però era igual… al cap d’una hora una bona amiga ens obria el cor i l’ànima… En aquell moment vaig saber que aquest escrit l’estava escrivint a ella i de retruc, a totes les dones salvatges que hi ha dins de cada una de vosaltres… Per tu Lu…
Quan et miro,
no et veig,
perduda dins un personatge que ni et creus,
que t’apreta el respirar,
quan t’esforces a mostrar…
i ets lliure dins la no llibertat,
i tries el que et creus triar…
la lluita interna,
per la por al fluir,
desperta, viva…
obre els ulls i camina,
al viatge sens fi,
a l’encontre de l’ànima oblidada,
la teva essència retornada,
d’una força mai oblidada…
Deixa’t portar,
no tinguis por,
del fum que tot ho embolcalla,
sent lliure,
caure al buit, Viva…
Respira’t!
l’autenticitat que Ets,
la Força tranquil·la que mai s’acaba…
Data creació: 13/06/2010
“… a tu, dona salvatge…”