Responsabilitzar-se
Recordo un dels moments més importants i difícils del meu propi procés terapèutic, el dia que ja no vaig poder trobar ni un sol “culpable” de les meves desgràcies, adonar-me que l’únic “responsable” era jo mateix!! us ho ben asseguro, va ser molt difícil.
Era fàcil poder projectar la culpabilitat a aquell o aquells, m’excusava darrera les elucubracions i diàlegs interminables, allò que m’havia fet mal tenia un “culpable” i jo era el pobre infeliç i víctima…
Hi ha un període de la vida que no som més que esponges, dels 0 als 3 anys. Després, dels 4 als 7 la imitació és el nostre fer diari, i arriba la socialització i l’autoimatge, dels 8 als 12. Dels 13 als 16, ens revelem, comencem a adquirir els rols socials… per tant els primers 8-10 anys de la nostre vida, anem adquirint, incorporant sense través tot allò del nostre entorn i, és clar, del més directe, els pares, no tenim mecanismes conscients per dir no a certs comportaments, els absorbim i prou.
Aquests i altres de l’entorn, van modelant la nostre pròpia personalitat, fan de capa, vestit a allò més genuí nostre, s’incorpora com la genètica al nostre cos físic. Arribats ja cap a la vintena, internament i sense saber-ho hi ha la lluita entre allò que Som realment i allò que no. Comencem a fugir cap al pol contrari d’allò que ens han intentat inculcar i no acceptem de cap manera i ens trobem fent un paper que igualment no és el nostre, perquè solament és producte, l’altre extrem a allò que fugim… i l’inestabilitat, les pors, les angoixes, començen a trucar la porta…
Si truquen ben fort, és l’hora que la persona demana ajuda, o li fan demanar. Comença teràpia, que no ha de ser res més que esbrinar, entendre i acceptar tots aquells episodis que encara no ha pogut integrar… i… comencen a aparèixer els “culpables” que ens ajuden a poder descarregar i projectar tota l’energia acumulada…
Fins aquí perfecte. Però hi ha un cert perill, fer “culpables”, buscar qui és el botxí i qui és la víctima, perpetuar-ho, potser pot ajudar, però és un ganivet amb doble tall. Ens enganyem sense saber-ho, perpetuant un rancor, odi o frustració que fan que en el fons, no puguem perdonar realment. Si no passem a través del cor, entenent el perquè aquella o aquelles persones van actuar, podem anquilosar les nostres emocions negatives. Apareixen llavors, a la llarga aquelles personalitats rabioses, amargades, culpabilitzant a tothom, a la vida, queixant-se per tot, pel sol que surt… i van tancant-se i tancant-se…
Per sortir d’aquest cercle viciós que ens allunya de la Llibertat de Viure, hem de fer un acte d’Amor Real, no a mitges, i poder entendre el perquè aquella persona va fer allò… o realment no ens queda cap altre alternativa, acceptar que va fer el que va poder i era capaç. Perquè creu-me, en el fons només nosaltres, hàgim patit el que hàgim patit, som els responsables del nostre destí. Si, ens van poder fer mal, però el segon i més gran cop ens el donem contínuament nosaltres mateixos quan ens entestem a utilitzar el paper de víctima. Si, és molt més fàcil que l’altre sigui el primer a fer un pas, el nostre orgull és ben gran…
Hi ha tècniques suficients per poder canalitzar l’energia acumulada a través del rancor i la ràbia, molt poderoses i efectives, que ens ajudaran a “buidar” literalment aquesta motxilla tant carregosa. Com també tècniques per anar entenent i revivint tots els anteriors successos des d’un punt que no s’ha de connectar amb el dolor, sinó des d’una posició més elevada, des del Cor. llavors tot és possible, i t’ho dic per experiència pròpia no pels llibres que he pogut llegir…
Però finalment, tot passa per un pas. Només nosaltres mateixos, quan tenim us de raó, som els responsables de la nostre vida, el que ja hem viscut no ho podem canviar, però si el que estem vivint i a resultes el que viurem.
No et lamentis d’allò que vas o no fer, lamenta’t d’allò que no faràs! perquè n’ets l’únic responsable, i si vols ser lliure, passa primer a que et responsabilitzis des d’aquest precís moment de la teva Vida! i t’ho ben asseguro, primer fa vertigen, però quan pots mirar sense por el futur, bufffff…..
(2) comentaris