Etiquetatges dins la psicologia…
Estava en un supermercat, i un noi que em coneix de fa temps em va demanar que feia, i el dir-li que em dedicava a la psicologia, ell de bones a primeres em va dir que tenia un “trastorn de la personalitat X”, i jo li vaig respondre per fer-lo reaccionar, – i??-. Ell és va quedar parat i solsament va saber dir, -m’ho va dir el psicòleg…-. I vam parlar…
Intenta ara, imaginar-te com si fossis una dona de 40 anys. Procura sentir les emocions que van lligades a la descripció que llegiràs i al final et faré unes preguntes.
Casada feliçment des de fa deu anys, i amb dos nens i una nena. El seu home té una petita empresa familiar i que treballant molt, s’han pogut comprar una casa en una bona urbanització. Ella quan va tenir els nens, va deixar la feina de tota la vida per poder-los cuidar.
Ha arribat als 40 anys i diu que està desencantada amb la vida, li costa motivar-se, tant pel present com pel futur. De tant en tant té sentiments de desesperança. Li costa concentrar-se i prendre decisions. Quan és lleba, està millor que no pas quan se’n va a dormir. Molt sovint està presa de l’ansietat. Tot i que pot realitzar les feines diàries, li falta energia. Fins i tot, algun cop ha pensat en el suïcidi, sap que no ho faria, però potser seria el camí més ràpid. És desperta sovint al mig de la nit, i no ho entén, ja que li havia costat adormir-se i està molt cansada.
T’has fet teu aquest personatge? si no, torna-ho a llegir, si et sembla.
Bé doncs, imagina’t que ets ella i te’n vas al psicòleg. Després de les oportunes verificacions, testos de moltes preguntes que totes semblen iguals, arriba un dia que t’informa del teu diagnòstic. Tens un “Trastorn d’identitat dissociatiu o Trastorn Distímic o Trastorn Narcisista o Síndrome Amnèsic Crònic, o etc…”.
Si vols identificar quin és aquest personatge fictici, pots consultar “Manual de psicopatologia clínica pag 508”.
Com ets sents ara? alleugerit? confusa? atemorida? que passarà? T’ha ajudat el diagnòstic?
Depenent de la rotunditat dels teus símptomes i de la manera que t’ho han transmès, estaràs pres/a, damunt teu hi haurà una llosa molt pesada. “Sóc això o allò!” i tot el que intentis fer, sempre estarà marcat en últim lloc per l’etiqueta que t’hagis cregut.
En el meu acompanyar diari de les persones que venen per alguna cosa que encara no entenen, sempre miro més enllà del símptoma. A la carrera, vaig tenir moltes converses amb les col·legues per aquest motiu. I sí, saber que la persona té un trastorn o un altre, pot dirigir la teràpia a seguir, hi ha estipulat uns protocols i manuals que dirigeixen les sessions. Aquí entenc l’urgència que tenim la majoria de controlar tot allò que tenim davant. Si no tenim les coses ben estructurades, definides i col·locades al lloc que toquen, no estem tranquils. Allò que ens pot fer perdre el control, fa por.
Però jo pregunto, si sabem que cada persona és un univers en si mateixa, amb tot un reguitzell de vivències, quina necessitat tenim de col·locar-la dins un sac on tothom és igual?
Quan algú ve buscant entendre el que l’hi passa, sempre procuro mirar-lo per l’ésser irrepetible que és. Més enllà del símptoma, hi ha una persona!! i és aquesta que pateix, és aquesta que per les diverses vivències que no ha integrat i l’han desequilibrat, el propi cos, la dimensió física que també és, l’ha avisat que hi havia alguna cosa que no anava bé en ella…
Que hi ha darrera tot allò que m’està mostrant davant? com està cridant el infant que porta dins? quantes coses té per resoldre encara?
Hi ha llistats de conflictes que se’n diuen “causa i afecte”, un conflicte important no resolt, a la llarga, si no se n’hi fa cas, pot acabar manifestant-se físicament.
L’enfermetat és una oportunitat real, molt sovint d’extrema necessitat, de creixement, com si la Vida donés una bufetada dient “desperta!!”.
Pel que sigui, a tots ens ha tocat viure realitats que no ens han agradat, molt sovint hem estat anys de la nostre vida fugint-n’he o culpant els que tenim més al costat de les nostres desgràcies. Podem estar tota l’existència obviant el passat, però si volem Ser Qui realment Som, si volem sentir la Pau dins nostre i l’alegria constant i tranquil·la, hem d’atendre allò de que fugim i ser humils. Si no som capaços d’anar traient les pedres més grans que hem anat acumulant, la vida és fa pesada, costa caminar… de tantes pedres que carreguem…
Siguem Lliures d’allò que evitem, allò que sabem que hem d’atendre, perdonar des del cor a les persones que ens han fet mal, perseguir aquells somnis que hem deixat a la capsa dels records, aquelles il·lusions que hem renunciat perseguint un ideal imposat… i creu-me… la vida serà molt més fàcil, i més lliure d’enfermetats que puguin ser etiquetades…