Cors oberts i no tant oberts
Quan hem d’afrontar un treball terapèutic, sovint ens trobem amb aquests dos grans grups.
Les persones que tenen el cor tancat, les que han anat construint murs de pedra per protegir-se o aquelles que han teixit al voltant seu un jardí on qualsevol s’hi voldria quedar, maquillant-ho tot conscientment i fent veure que tot està bé, són maneres de no voler connectar amb allò que no accepten de si mateixes o del passat.
Tots aquests, aguanten les embranzides, són capaçes de fer front a tot allò que tinguin davant. Saben “no entrar” emocionalment en la situació que se’ls presenta, la veuen, però no s’hi impregnen, no els interfereix. Els “protegeix” i els ajuda a veure d’una manera “freda” , poder intervenir sense que les emocions els aclaparin. No volen o no saben fer res més.
A la vegada, els allunya molt sovint de poder ajudar l’altre des d’una forma empàtica, des del cor, perquè sovint això podria fer evident la seva pròpia falta. També els dificulta poder explorar i sobrepassar els seus límits, entrar al propi material reprimit. Fàcilment aquestes persones projecten en l’altre allò que no són capaços d’assumir de si mateixes.
Altres, solsament veient, olorant, sentint, totes les cèl·lules del seu cos es tornen mirall. Viuen l’experiència de l’altre com si fos seva… són persones que
s’emocionen fàcilment, el dolor dels altres els hi és molt proper. Molt sovint, aquesta emocionalitat no els permet separar-se de les situacions amb força càrrega emocional. Són propenses a deprimir-se perquè se senten aclaparades.
Aquestes persones els és molt més fàcil accedir a l’inconscient, les seves parts més reprimides, deixar-se anar amb qualsevol tècnica terapèutica que sigui traspassar els límits. Les ajuda a poder connectar a tot allò que hi ha amagat i que els allunya de la vertadera identitat, a la llibertat del viure, del Ser.
I quin pot ser l’equilibri? com tot, el camí del mig, la sensibilitat sense que ens sobrepassi, que puguem sentir i olorar les emocions, les situacions compromeses però que ho puguem fer des d’una situació des de fora, a l’exterior. Des d’aquest punt podem accedir des de l’equilibri a tot allò que hem de treballar, i al mateix temps, quan calgui, podrem ajudar l’altre sense que les seves emocions ens col·lapsi la nostre sensibilitat i poder copsar amb una comprensió profunda del que s’està experimentant.