El riu de la Vida
Generació rere generació anem naixent i navegant pel riu de la Vida.
Naixem, morim i solsament ens hem adonat que estem dins un gran reguitzell de sensacions, sentiments, emocions i pensaments que han sigut el timó de tota una existència… i creiem que és la vida real…
Estem dins un riu que ens va portant a cegues per diferents espais. A vegades, durant el trajecte ens trobem amb algun remolí, succés que ens fa trontollar, ens fa donar voltes en un sol lloc i ens passem minuts, hores, dies, anys, parats i marejats, volent-ne sortir, fent força… i arriba el dia que quedem exhausts, sense forces. Hem estat batallant tant i pensant com sortir, que finalment ens rendim i caiem en un inexorable pou que ens xucla sens 
fi. Sembla que el remolí finalment ens ha guanyat i perdem els sentits… llavors arriba el més bonic, el propi remolí ens expulsa d’aquell lloc i ens adonem, entenem i aprenem d’aquell moment d’angoixa… i deixem enrere aquell indret…
Ah però, quantes vegades ens hem trobat en situacions on el remolí ens ha fet marejar i pertorbar i no hem sabut aprendre el perquè d’aquella posició, o bé, solsament el nostre orgull no ens ha deixat abandonar-nos a la situació… llavors el Coneixement queda amagat enmig de les roques, i solsament caldrà esperar que en alguna altre part d’aquest riu, un altre remoli s’interposi en el nostre camí… i potser l’orgull ja no hi podrà fer res, perquè el riu, la Vida, sap quin remolí has de passar i si estàs preparat per assumir l’ensenyament que hi ha a darrera… i ens fa por, molta por, perquè inconscientment sabem que allò ens farà patir i marejar en accés, i com que no n’hem aprés ancara, intentem nedar contra la corrent que ens hi llança.
Naixem amb una motxilla que molts cops ja ve carregada de coses que arrosseguem de vides passades, aprenentatges que encara no han arribat a la seva fi i cal treballar. Com també, els grans Mestres, els pares, amb tot l’amor que saben ens en hi posen de pròpies. En contres de surar tranquil·lament i assaborir de tot allò que el riu ens va mostrant, paisatge i llocs ben bonics,
romanem dins l’aigua, a sota, oblidant que hi ha alguna cosa més amunt.
Les emocions, sentiments i sobretot els pensaments de tots aquells que ens han precedit i ensenyat com tant bonament han sabut, ens han fet creure que la realitat era aquesta, estar sota el riu, una vida en minúscula, subjectes a les corrents que ens van arrossegant sense poder-hi fer masses coses.
Arriba un dia en que ens hem topat amb tants remolins que finalment ens fan pensar, hi ha alguna cosa que s’escapa de la pròpia comprensió. Ens preguntem que està passant, si hi ha alguna cosa més en tot aquest reguitzell interminable de pors…
Anem amunt i avall del riu buscant, esbrinant totes aquelles persones que en saben alguna cosa, aquelles escoles de l’esperit que diuen el que s’ha de fer… Llavors arriba el dia que ens adonem per primer cop que darrera nostre hi ha una motxilla que és la responsable que estiguem dins l’aigua, permanentment, plena de rocs que hem anat acumulant des del néixer i que hem estat evitant.
I un dia entenem que no cal anar a buscar a fora, sinó que el que cal és començar a remenar i comprendre tot allò que hi ha dins, i sobretot allò que hi ha més al fons que de moment ni els braços ben estirats poden abastar.
Amb cada comprensió, les pedres que hi ha dins la motxilla deixen de pesar, no les abandonem, sinó que deixen de pesar, i nosaltres mateixos comencem a pesar una mica menys, i amb la següent acceptació d’una altre situació, una altre pedra perd el pes… i així anem comprenent i amb aquesta comprensió, adquirint més consciència per no tornar-la a omplir.
Fent tot això, el cos comença a surar dia a dia una mica més i finalment n’arriba un que el surar ens porta a que traguem per primer cop el cap per damunt l’aigua i ens adonguem del que és la Realitat, la Vida amb majúscules. I a mesura que anem treballant i no incorporant més pedres dins la motxilla, anem flotant més i més. La Consciència es fa present en el dia a dia, en el recorregut del Riu de la Vida. Per primer cop és fa realitat el que sempre havíem intuït, per primer cop ens adonem de Qui realment Som.
Data creació: 02/12/2009