Guerres internes, guerres externes
Les guerres del dia a dia condueixen a grans guerres, com diu Michael Haneke en el seu article. Guerres que comencen dins nostre, pensaments recurrents, neurosis, carrers sense sortida que molt sovint són obsessius i el únic que fan és paralitzar-nos, governen el nostre fer diari. Quants cops deixem de dir les coses que hauríem de dir perquè ens fa por que l’altre no ens accepti.
En psicologia social, unes de les premisses principals és que la persona vol i necessita formar part del grup. Quants cops hem fet coses que dins nostre sabem que ho fem per por a que se’ns exclogui. En la societat on vivim estem empesos de forma constant a “maquillar-nos” per semblar el que els estereotips i cànons del moment postulen. Estem bombardejats per anuncis amb cossos perfectes, retocats amb el Photoshop que van creant dins nostre uns clixés quasi impossibles d’aconseguir. I sense saber-ho, seguim, lluitem per obtenir aquests objectius, perquè darrera de tot hi ha la frase “si ets com et diem, el grup, la societat, la noia/noi t’acceptarà”. Un conte de fades.
I si a tot a això hi sumem tota la nostre història de vida, començant per tot allò que els nostres pares ens han llegat, anem incrementant tot aquest batibull de pensaments i maquinacions que el únic que busquen és que no
ens deixin a un costat. I saps perquè ens passa això? perquè busquem altre cop la felicitat, allò que pensem que ens resoldrà tots els nostres problemes però des de fora. Pensem que tot allò que ens ofereixen omplirà aquest buit intern, i creu-me, difícilment podrà mai omplir ni una petita part. Estem fent una fantasia, ens posem davant una pastanaga que mai la podrem ni abastar.
I perquè aquestes guerres que hi ha dins poden ser la conseqüència de les que hi ha fora? per les pors. Pors de perdre el que creiem que ens pot donar la felicitat. A nivell quotidià, volent imposar-nos a l’altre, perquè ens creiem importants i la nostre opinió és millor que la dels altres, i ens afanyem a contradir tot allò que no va d’acord als nostres pensaments i gustos, i imposem el nostre criteri per sobre el de l’altre. I les discussions són inacabables.
A nivell global, pors que ens inculquen els que necessiten el poder a través nostre, com, -aquells que venen de fora et trauran el plat de taula, la feina…- por de perdre el nostre estatus com a societat i país. Ens creiem que nosaltres som superiors als altres perquè estem més evolucionats. Quina fal·làcia!
I no ens adonem que allò que anhelem tant és dins nostre. No pensem que tot aquell temps que estem pensant el que l’altre opinarà de nosaltres, aquesta mateixa persona ho fa rumiant el mateix. Així que pocs, realment estan pensant en nosaltres, estan massa pendents del seu melic.
Lliurant-nos d’aquells pensaments que són recurrents, començarem a calmar aquesta ment que no para de “xerrar”, podrem entendre allò que necessita ser entès. Deixarem de construir-nos un personatge, el millor que nosaltres creiem per ser acceptats pels altres.
Des del meu viure, tot passa i comença en nosaltres, i fins que no entenguem allò que no som, no podrem copsar la grandesa del que vertaderament Som. Un Ésser que no necessita imposar-se, perquè no hi ha res a imposar, un Ésser que entén que l’altre també sap una part de la història i que és tant vàlid com la de un mateix. L’Ésser que comprèn que el que l’altre viu ell mateix ho està vivint, i que quan ell està bé la humanitat també i quan ell accepta qui És, amb tot allò que li agrada i que no, tot cobra sentit, la pau i la felicitat s’urgeix d’on sempre ha estat, dins d’un mateix.
Data creació: 19/01/2010