Corren els nens…

Holístic

Aquest escrit va brollar diferent als altres.

Tornava cap a casa després de la sessió de Clown que faig cada dijous amb la Marisol Casas, una extraordinària persona, autèntica com les que més i amb la innocència i picardia d’un infant, una bona mestra per mi. No us perdeu el seu últim espectacle que acaba d’estrenar no fa gaire, “Je m’appelle Billy” juntament amb un gran pianista, el Ferran Barrios. Em van commoure i petar de riure a la vegada, poesia.

Vaig començar les sessions l’octubre passat. M’endinso dins les meves pors que a vegades surten davant la tasca de representar un paper o un altre que encara no està prou polit. Quan apareix un moment que no el tinc del tot après, senzillament entro dins el cap i s’esfuma la capacitat de viure’m espontàniament, m’he perdut. He deixat de jugar, lliure, altra vegada em crec l’obra de teatre. Deixo el nen per entrar a l’adult.

Que grans són els nens d’Irehom! Com els altres, eh? jaja. Són aquests els que tinc a prop i els puc viure quasi cada dia, com si fossin fills. Quins mestres he tingut, amb la Lia, amb el Tiua… Quins petits Grans Mestres, m’han anat ensenyant l’Art del Present amb la seva pròpia presència, ser el que ja són, infants, lliures de cap condicionament massa anquilosant. M’ensenyen a recordar que jo sóc encara aquest infant i que de gran puc viure-m’hi. M’ensenyen a Viure, jugant, caminant, sent!

Igual que l’arbre, a cap nen o nena no se l’hi ha d’ensenyar pas a Viure, saben que ho poden ser tot, per això juguen, amb tot, aquest Tot i no s’hi queden atrapats.

Tornava de la sessió de Clown amb el cotxe, i mentrestant anava conduint anava escoltant una llista que tinc a l’Spotify. Va sortir la cançó que sentiràs.
Al mateix temps que començava a sonar van aparèixer més enllà del pensament, a un altre cantó de la pantalla, un bosc ple d’arbres i una filera de nens que anaven feliços dansant representant un cuc. Pura màgia, trepitjant una catifa d’herba, verda i preciosa. Pura harmonia natural. I més imatges…

I a l’arribar a casa, vaig tornar-me a posar la cançó i les imatges encara hi eren. Vaig transcriure tot el que havia vist i sentit a través de les paraules. Tens al final l’àudio com últimament vaig fent. Disculpa que no se senti massa alt o baix alguna cosa, ho faig amb el telèfon i els altaveus amb la música… temps al temps.

Els nens sempre dansaran, en fila o sense, i entremig d’ells podran passar dos cridant-se, o uns altres estimant-se, però només els que són infants conscients s’adonen que tot està bé, cadascú tria.

 

 

Corren els nens,

fent curses entre ells,

un darrera  l’altre,

voltejant els arbres,

danses senzilles que ningú prepara…

 

Corren fent un cuc alçant els braços,

línies de somriures i alegria,

corren un darrere l’altre,

no existeix ni el primer ni l’últim…

 

Apareixen dos cridant-se,

home i dona,

un ple d’arguments mentre l’altra calla,

una plena d’arguments mentre l’altre calla.

 

Crida un, empeny l’altra,

plora un i l’altre,

mai ningú guanya…

 

Corren els nens,

fent curses entre ells,

un darrera l’altre,

voltejant els arbres,

danses senzilles que ningú prepara…

 

Corren fent un cuc alçant els braços,

línies de somriures i alegria,

corren un darrere l’altre,

no existeix ni el primer ni l’últim…

 

N’apareixen dos caminant,

units,

la lluna i el sol els acompanya,

l’amor és l’alfombra del seu caminar…

 

La poesia descriu el pas,

prosa espontània d’unes boques,

que ja no necessiten ordres…

 

Corren els nens,

fent curses entre ells,

un darrere  l’altre,

voltejant els arbres,

danses senzilles que ningú prepara…

 

Juguen a guerres i paus,

a cridar i riure,

a saber treure’s la roba…

 

Corren fent un cuc alçant els braços,

línies de somriures i alegria,

corren un darrere l’altre,

no existeix ni el primer ni l’últim…

 

Corren els nens,

jugant a estimar-se,

jugant a cridar-se.

 

Corren, corren i pugen damunt els cavalls,

galopant junts el somni que saben fer real.

 

Música:

“Dendrophori” Louisa John-Kroll Francesco Banchini Lys  disc Love Sessions

 

28. febrer 2016 per Oriol Tarrago Costa
Categories: Escrits, Espiritualitat, General, Positiu, Vida | 2 comentaris

(2) comentaris

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.