La Presó…

Bons reis, assaborint els últims dies de festes? Aquí et comparteixo aquest escrit.

IMG_4997

Va arribar després de compartir una foto d’internet d’un mòbil determinat conegut per tothom, l’Iphone, destruït i envellit. Vaig pensar que era molt enginyós l’artista en mostrar-nos la metàfora amagada dins la imatge.

L’Aldous Huxley ja ho deia fa molt temps a “El món feliç”, portaríem un xip on qui volgués ens localitzaria i sabria el que necessités. No ha calgut pas implantar-lo dins ningú, nosaltres mateixos l’hem comprat junt amb el telèfon.

M’ha agrada’t imaginar veure’m caminant pel patí de la presó, davant la gran paret de finestres que mostren les cel·les. Sentint damunt meu el pes dels murs que em privaven de veure-hi més enllà, només formigó i cel·ladors esperant la meva fugida. El meu delicte, traficar amb el desig, i la por. Ningú en redimia la pena. Presoners.

Saber estar sense necessitar el tenir, podent, després, gaudir del tenir com ho fem durant el dia i la nit, ara n’hi ha un, demà en vindrà l’altre.

Em poso com a intenció fer un te amb l’amiga i l’amic abans que una setmana de whatsapp parlant amb ella o ell. Em permeto passejar pel bosc en silenci, intern i extern, per assaborir el so natural de la Vida a través de la natura.

Et proposo i suggereixo que escoltis l’audio en un moment de tranquil·litat. Facilitaran poder “veure” la majoria de frases, porten una imatge darrera.

IMG_4964

El que llegiràs, no és res més que una mirada a una part d’aquest món com moltes altres, feliç i respecte per la teva.

M’agrada compartir-la amb tu.

Si cerques un espai de quietud al teu voltant i calma dins teu, és un bon moment per endinsar-te a una altre pel·lícula dins les mils de pel·lícules que podem somiar, la que visc.

Vaig triar aquest camí perquè intuia des de molt endins quins resultats m’aportaria… volia sentir-me i viure, des de la pau interna, l’harmonia i l’alegria. Només quan veig l’últim pas fet m’adono que ja hi estic una passa més aprop. Quan ens anem alliberant d’allò que no som, va apareixent el que sempre ha estat allà mateix… Moment a moment, pas a pas, cap allà.

Cada escrit, els que estan en format poesia, són tal i com els vaig escrivint espontàniament, com surten, sense retocar, solament alguna paraula que no s’entén.

Un tema que va donant voltes un temporada, o també un impacte d’una cançó o imatge fa que s’activi la necessitat de posar-me a escriure. Apareix una frase, després una altre, barrejades amb les imatges que aquestes frases descriuen. El que veig i sento està reflexat amb el que escoltaràs, són fraccions de segon que puc albirar el silenci de l’ànima, enmig de tot el que encara em queda per llimar.

Feliç si voltes per aquí, res és casual…

Aquí el meu regal de Reis, acaba un cicle i en comença un altre, m’acompanyes un ratet?…  són 8 minuts la nostre caminada…

Abraçada!!

Oriol

***Després de l’última paraula, vaig agafar altre cop la música i la gravadora i va sortir amb directa tal i com va néixer, espontàniament.

Pots escoltar l’audio de l’escrit clicant el reproductor i esperant que se’t carregui…***

Frank van Rooigen “Modern Prisión” https://www.facebook.com/photo.php?fbid=729900207122074&set=a.111759102269524.16341.100003063057788&type=3&fref=nf

IMG_4824

I si us deixeu perdre en la imatge,

podreu veure en aquest patí del mig,

uns i altres, tu i jo…

tots presos d’un somni.

que trien uns,

per tots els altres…

Somnis que traslladem a través d’ones,

seguint allò que creiem que ha de ser la Vida,

pendents d’uns fils que mouen les marionetes…

Sóc així! -diu un-.

No hi puc fer res. -diu l’altre-.

M’ha tocat carregar totes les motxilles,

del passat, i de l’arbre… -plora un altre.

Hora de responsavilitzar-se cadascú,

dels seus actes,

que venen després d’un pensament.

que una emoció ha despertat…

davant un estímul,

agradable o no.

Actes d’avui que cadascú escull,

amb cada decisió presa ahir…

Actes que creen realitat

o que l’atrauen.

Som aquí per gaudir, lliures,

de pors i fantasia,

que són les cadenes del pensament.

Quan estàs a l’Ara,

l’altre no “salta”,

ja no “necessita” riure…

Quan estàs a l’Ara,

les barques del silenci,

van portant-he en el següent,

Ara…

Sense saber a vegades,

que era ahir,

però menys demà.

Quan l’infant juga,

és permet Ser tal i com és,

sense la por d’una veu que crida…

L’infant viu,

representant un paper,

demà en tocarà un altre…

L’infant ara ja porta corbata,

però no oblida,

el joc és més interessant encara…

Nivells que t’acosten a un final,

i el començament del següent,

i cada vegada més,

la neu és va fent menys pesada,

l’après es fet amb molta més calma…

La vida, viscuda des del sobreviure,

d’aquells que ja han tirat la tovallola,

els que han decidit no lluitar…

Persones que no s’adonen,

que el crit que fan a l’altre,

sempre arribarà molt més lluny del que es pensava…

Persones que encara porten la pastanaga davant,

que confonen amb el tenir o l’aparentar…

Sempre contra les pors,

i molts, molts desitjos…

Mandra que porta a la mort,

no anunciada,

perquè ve a poc a poc…

Ens creiem reals,

els diagnosis que només contempla una part,

de la gran massa…

Por i desig, dominen l’acte, i el teatre.

La Vida,

viscuda des del Viure-la,

despert,

que vol dir conscient,

de l’acte, i del teatre,

però ara saben que només ells,

accepten un personatge o un altre…

Estar despert vol dir ser conseqüent,

amb els pensaments,

i el que en segueixi…

Vol dir ser Custodi,

del respecte, primer a un„

per poder-ne donar,

després a l’altre.

Custodi de l’amor,

a aquell pètal que cau de l’arbre,

a la gota que cau del cel,

a un pobre, i a un ric,

al blanc i al negre,

al bo i al dolent…

Ser Custodi de l’Amor,

que és el respecte,

germana dels límits,

que l’amor incondicional sap posar…

Amor que abraça i separa,

lliure de Ser,

i de gaudir amb l’altre,

quan també es permet Ser.

Amor que penetra amb l’Ànima,

fent compromisos invisibles i indivisibles,

que es desperten quan un no està adormit.

Deixo de mirar els barrots de les pors,

deixo de creure’m els murs de la il·lusió,

i dic prou, jo vull viure’m sol,

gaudint plenament d’allò que ja És,

en mi.

M’obro a sentir,

afrontant totes les pors,

deixant-me fer, Sent,

el més honest amb mi,

a cada pensament,

i acció.

Obro la porta de la presó,

i començo a jugar,

una altre vegada,

però ara amb foc, i real…

De tu depèn que sigui una batalla,

o una nova pantalla,

de cadascú depèn sortir de l’Ara o,

entrar altre vegada a la pantalla,

però pocs saben,

que sols és una pantalla.

Ara, aquí,

no hi ha pintures davant,

només imatges que el vent del passat ja no li cal portar…

Lliures d’allò que no ens pertany,

esdevenim allò que estem preparats per ser,

Creadors,

de les realitats que cada preciosa unitat,

s’atreveixi a somiar i a crear…

Sí, les utopies són pels covards,

que mai ho intenten,

o que donen la culpa al mercat,

sense mirar d’on venia tanta fantasia…

Som creadors,

que viuen calmats dins el goig,

participant i vivint alhora,

veient venir les onades,

surfejant-les i aprenent-n’he,

en cada una d’elles,

fàcils i difícils,

sent canya, la de bambú,

amb arrels ben trenades,

i la flexibilitat que el permet tocar el terra,

sense necessitar de trencar-se.

Som el que triem ser,

i sí, millor ser-ne conscient.

                               (Lol)

06. gener 2016 per Oriol Tarrago Costa
Categories: Creixement personal, Escrits, Espiritualitat, General, Misticisme, Vida | Deixar un comentari

Deixa una resposta

Els camps obligatoris estan mercats *


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.